Com sabies tu, ben bé a sota del Harbour Bridge de Sydney, qui coi era jo? Per què em vas venir a trobar aquell 3 de febrer del 2003? No em val l'excusa de la camiseta de l'Espanyol, eh! Tu sabies que ella havia marxat, i vas voler guarir amb una amistat de les de veritat, les ferides que havien quedat al meu cor.
Avui estan cicatritzades. I avui has marxat. Dius que tornaràs, i m'agradaria pensar-ho. Has estat molt important en la meva vida; per això, avui que ets tan lluny, aquest 3 de febrer que passem a 10.500 kilòmetres de distància, et recordo a la vegada que et sento tan a prop. Buenos Aires és a tocar...
Vas néixer el 3 de febrer, igual que ella. Una història amb massa casualitats. Sigui com sigui, siguis qui siguis, moltes felicitats! I gràcies! Mai oblidaré el 3 de febrer.
3.2.11
23.1.11
La barrera
Era complicat oblidar-se del passat. Deixar enrere tot allò que havia viscut (tant les coses bones com les dolentes), arriscar aquella aparent sensació de confort, per una tonteria. És per això, que la Nuki intentava no acostar-se massa a aquella barrera. Cert és que li deien una i altra vegada que allà al darrera hi havia un món meravellós, prats verds on córrer, zones assolellades on fruir de l'escalfor de la llum del sol, rierols amb aigua fresca on refrescar-se... un paradís a la seva alçada del qual només la separava una barrera. Una petita tanca. Però aquesta li semblava infranquejable.
S'hi acostava amb cautela, amb certa curiositat, en ocasions amb delit i en altres amb recança, però quan hi era a prop, girava cua de nou per quedar-se al món que ja coneixia. A la tranquil·litat de la llar que ja tenia...
Aleshores, va passar l'inevitable: li van arribar veus que tot aquell món meravellós havia estat arrasat. Un dany irreparable. Va ser llavors quan va reunir el coratge suficient per creuar la maleïda barrera i només va veure cendres i fum, desolació i desconcert, una terra cremada on mai més creixeria res. Veient aquell infern es va recriminar una i altra vegada no haver creuat abans aquella barrera que, vista de l'altra banda, no semblava més que un esglaonet.
Ara, però, no hi havia marxa enrera, així que va tornar a la seva llar per seguir gaudint d'una monotonia agradable que mai més pensava abandonar.
(T'estimo... Nuki!)
S'hi acostava amb cautela, amb certa curiositat, en ocasions amb delit i en altres amb recança, però quan hi era a prop, girava cua de nou per quedar-se al món que ja coneixia. A la tranquil·litat de la llar que ja tenia...
Aleshores, va passar l'inevitable: li van arribar veus que tot aquell món meravellós havia estat arrasat. Un dany irreparable. Va ser llavors quan va reunir el coratge suficient per creuar la maleïda barrera i només va veure cendres i fum, desolació i desconcert, una terra cremada on mai més creixeria res. Veient aquell infern es va recriminar una i altra vegada no haver creuat abans aquella barrera que, vista de l'altra banda, no semblava més que un esglaonet.
Ara, però, no hi havia marxa enrera, així que va tornar a la seva llar per seguir gaudint d'una monotonia agradable que mai més pensava abandonar.
(T'estimo... Nuki!)
16.1.11
El conill porquí
M'agradaria maleir aquesta noia malcriada i capritxosa que és la memòria. Voldria conèixer el mecanisme que ens permet recordar detalls banals, vulgars i trivials i, a la vegada, manté al costat fosc de l'oblit allò que ens interessa. El voldria conèixer per desconnectar-lo, per canviar-ne la polaritat... sé que encara no és massa tard.
Per què em recordo amb exactitud cartesiana palplantat davant un cercle de totxanes, amb unes butlletes de fullola a la mà, esperant que el conill porquí ("cuní purquí", que en dèiem) entrés al nostre portal i així guanyar una ampolla de cava? I en canvi, per què no sóc capaç de recordar-me a la falda d'aquelles persones que estimo i que ja no són aquí?
Com es poden oblidar tant ràpid les vostres carícies, la manera que m'acotxàveu, escoltar-vos amb delit mirant amunt, veient-vos triar fesols, passejar agafats de la mà, les converses a la Muralla amb els vostres amics? En definitiva, tots els moments feliços que em vàreu donar quan encara no tenia cap cicatriu a l'ànima. Vosaltres em vàreu ensenyar què volia dir estimar, amb tot el significat d'aquesta paraula avui en desús, i us n'estaré sempre agraït. Us enyorem!
Per què em recordo amb exactitud cartesiana palplantat davant un cercle de totxanes, amb unes butlletes de fullola a la mà, esperant que el conill porquí ("cuní purquí", que en dèiem) entrés al nostre portal i així guanyar una ampolla de cava? I en canvi, per què no sóc capaç de recordar-me a la falda d'aquelles persones que estimo i que ja no són aquí?
Com es poden oblidar tant ràpid les vostres carícies, la manera que m'acotxàveu, escoltar-vos amb delit mirant amunt, veient-vos triar fesols, passejar agafats de la mà, les converses a la Muralla amb els vostres amics? En definitiva, tots els moments feliços que em vàreu donar quan encara no tenia cap cicatriu a l'ànima. Vosaltres em vàreu ensenyar què volia dir estimar, amb tot el significat d'aquesta paraula avui en desús, i us n'estaré sempre agraït. Us enyorem!
2.1.11
Heu provat d'apagar-lo i tornar-lo a engegar?
Mireu tan bon punt en tingueu la possibilitat la sèrie "Los Informàticos", The IT Crowd. Brutal. Un exponent genial de l'humor britànic amb tocs subtils i explícits de fricandisme. Per mirar una i altra vegada i descobrir gags ocults sobre les situacions extremes a la que es veuen abocats els protagonistes, treballadors del departament d'informàtica d'una gran empresa amb típica fauna autòctona de les grans empreses, i que resolen el 95% dels problemes tecnològics de la gent amb un "has provat d'apagar-lo i engegar-lo altra vegada?". Vaja, real com la vida mateixa.
Si hem de posar un "però" a "Los Informàticos" és el doblatge en espanyol. No només es perd gran part del treball dels actors, sinó també molts i molts gags que es qieden penjats en la traducció. Estaria bé poder començar a mirar sèries en versió original.
Bé, sigui en V.O. o en castellà, busqueu-la. I si no la trobeu per cap canal, i fent honor al títol de la sèrie, al modus vivendi dels seus protagonistes i passant olímpicament de la llei Sinde (no per res, sinó per la impossibilitat, o la dificultat, d'aconseguir el visionat per mètodes legals -encara que siguin de pagament-), us en descarregueu una còpia de seguretat!
Si hem de posar un "però" a "Los Informàticos" és el doblatge en espanyol. No només es perd gran part del treball dels actors, sinó també molts i molts gags que es qieden penjats en la traducció. Estaria bé poder començar a mirar sèries en versió original.
Bé, sigui en V.O. o en castellà, busqueu-la. I si no la trobeu per cap canal, i fent honor al títol de la sèrie, al modus vivendi dels seus protagonistes i passant olímpicament de la llei Sinde (no per res, sinó per la impossibilitat, o la dificultat, d'aconseguir el visionat per mètodes legals -encara que siguin de pagament-), us en descarregueu una còpia de seguretat!
26.12.10
La magnitud de la tragèdia
Quim Monzó ha vomitat un udol de griso al caire de les clavegueres contra l'Espanyol, en un article a La Vanguardia. El tema del tema d'allò que ha escrit regalimant odi per cada una de les paraules, val a dir que tot és mentida, i valdria més ruixar-ho amb benzina i fotre-li foc abans que mostrar-se del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes... així, almenys, faríem justícia a la descripció de "talibanisme perico" i demostraríem que, com s'intueix en les seves lletres ajuntades, no som més que mil cretins blanc i blaus.
No és conscient, Monzó, de la magnitud de la tragèdia que m'ha provocat. De fet, ara miro l'estanteria i repasso tots els seus llibres, des de "Vuitanta-sis contes" fins a "Self Service", "No plantaré cap arbre" o "Tres Nadals" i em sento estúpid. Estúpid per haver comprat les seves obres enlloc de fotocopiar-les dels exemplars de la biblioteca com faré a partir d'ara, abans que la llei Sinde que tant ha defensat aquest home, s'escoli pels carnets de préstec d'obres culturals. Estúpid per creure que vivíem al millor dels móns. Estúpid per no agafar tots els electrodomèstics de casa (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) i fotre el camp amb la maleta turca a l'Hotel Continental, a Guadalajara, a l'illa de Maians o a qualsevol de les catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, on no hauríem d'escoltar tanta tonteria. És igual. Estúpid per creure que en aquests temps d'esplendor i glòria de la Internacional Papanates en què s'ha convertit certa entitat esportiva del nostre país es seguirien respectant les minories.
Senyor Monzó. Segur que la comparació que va fer Collet sobre l'apartheid no va ser la més encertada. Fins aquí, tots hi estem d'acord, fins i tot uf, va dir ell, el conseller delegat blanc i blau, quan la va haver pronunciada. Potser hauria d'haver tirat cap a "lo catalanesc", cap a la mort de l'aranès respecte una llengua opressora com és el... català, no? I és que els catalans demostrem que seguim tenint aquests tics imperialistes (heretats dels almogàvers?) en qualsevol àmbit. La democràcia és també el respecte a les minories, company! Hauríem de veure a més a més de "la paja en el ojo ajeno, la viga en nuestro ojo".
També m'agradaria matisar tímidament el contingut de l'article. Cert és que els mitjans de comunicació privats poden optar per parlar dels temes que més audiència (i diners) els reportin. Però els públics també? Si és així, TV3, a les 9 del vespre, en prime-time, enlloc de programar el TN, hauria d'emetre "Dónde estás corazón" o una pel·lícula pornogràfica, per exemple, per rebentar audímetres. I tots contents! I finalment, no parlem de fer-nos les víctimes, que en això, vostè i els seus en saben molt. De tant girar la truita, em feu entrar son... Zzzzz!
No és conscient, Monzó, de la magnitud de la tragèdia que m'ha provocat. De fet, ara miro l'estanteria i repasso tots els seus llibres, des de "Vuitanta-sis contes" fins a "Self Service", "No plantaré cap arbre" o "Tres Nadals" i em sento estúpid. Estúpid per haver comprat les seves obres enlloc de fotocopiar-les dels exemplars de la biblioteca com faré a partir d'ara, abans que la llei Sinde que tant ha defensat aquest home, s'escoli pels carnets de préstec d'obres culturals. Estúpid per creure que vivíem al millor dels móns. Estúpid per no agafar tots els electrodomèstics de casa (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) i fotre el camp amb la maleta turca a l'Hotel Continental, a Guadalajara, a l'illa de Maians o a qualsevol de les catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, on no hauríem d'escoltar tanta tonteria. És igual. Estúpid per creure que en aquests temps d'esplendor i glòria de la Internacional Papanates en què s'ha convertit certa entitat esportiva del nostre país es seguirien respectant les minories.
Senyor Monzó. Segur que la comparació que va fer Collet sobre l'apartheid no va ser la més encertada. Fins aquí, tots hi estem d'acord, fins i tot uf, va dir ell, el conseller delegat blanc i blau, quan la va haver pronunciada. Potser hauria d'haver tirat cap a "lo catalanesc", cap a la mort de l'aranès respecte una llengua opressora com és el... català, no? I és que els catalans demostrem que seguim tenint aquests tics imperialistes (heretats dels almogàvers?) en qualsevol àmbit. La democràcia és també el respecte a les minories, company! Hauríem de veure a més a més de "la paja en el ojo ajeno, la viga en nuestro ojo".
També m'agradaria matisar tímidament el contingut de l'article. Cert és que els mitjans de comunicació privats poden optar per parlar dels temes que més audiència (i diners) els reportin. Però els públics també? Si és així, TV3, a les 9 del vespre, en prime-time, enlloc de programar el TN, hauria d'emetre "Dónde estás corazón" o una pel·lícula pornogràfica, per exemple, per rebentar audímetres. I tots contents! I finalment, no parlem de fer-nos les víctimes, que en això, vostè i els seus en saben molt. De tant girar la truita, em feu entrar son... Zzzzz!
17.12.10
Estimat Dani!
Hola, Dani!
Ja sé que fa molt poquet que et vaig escriure per darrera vegada, però a les persones que aprecies de veritat, no te les pots treure del cap. Com ja saps, demà ens visita un gran amic teu, l'Andrés, i ho fa convertit en el millor jugador del món.
Pels detalls que ha tingut amb tu, per la vostra amistat, i perquè se'l veu un tio collonut, no pateixis que el tractarem molt bé. Vaja, com ho feies tu quan us enfrontàveu. Si abans del partit tu li donaves la mà, nosaltres l'ovacionarem. Si durant el partit tu no dubtaves en emprar-te al 100% quan t'encarava, nosaltres el xiularem i l'esbroncarem. Si després dels 90 minuts us canviàveu la samarreta, nosaltres l'acomiadarem dignament sigui quin sigui el resultat (sempre que l'Espanyol guanyi, és clar... és broma!).
Saps què em sembla? Que l'Andrés acabarà jugant a l'Espanyol. Ho farà amb 33, 35 o 47 anys, no ho sé. Però lluïrà la blanc i blava amb el 21 a l'esquena. En saps alguna cosa tu?
S'acosta el segon Nadal sense tu. I aquestes són èpoques de pau, amor i felicitat, però també complicades quan t'obliguen a viure-les lluny de la gent que estimes. Així que, ja ho saps, des d'on ets dóna molts ànims i forces a la Martina, a la Jèssica, als teus pares, a tothom qui t'estima, que són, que som, molts. Gràcies per cuidar-los tan bé, gràcies per ajudar a l'Espanyol a fer aquesta gran temporada, gràcies per tot... i recorda que tenim pendent aixecar la Lliga, capi!
Una càlida abraçada,
JORDI
P/D: Sé que demà seràs amb nosaltres a Cornellà-El Prat. Em va dir un amic que el Barça s'hauria d'enfrontar a onze jugadors al camp, 40.000 pericos animant des de la grada, i un capità encoratjant-nos des del cel. Així, som invencibles!
Ja sé que fa molt poquet que et vaig escriure per darrera vegada, però a les persones que aprecies de veritat, no te les pots treure del cap. Com ja saps, demà ens visita un gran amic teu, l'Andrés, i ho fa convertit en el millor jugador del món.
Pels detalls que ha tingut amb tu, per la vostra amistat, i perquè se'l veu un tio collonut, no pateixis que el tractarem molt bé. Vaja, com ho feies tu quan us enfrontàveu. Si abans del partit tu li donaves la mà, nosaltres l'ovacionarem. Si durant el partit tu no dubtaves en emprar-te al 100% quan t'encarava, nosaltres el xiularem i l'esbroncarem. Si després dels 90 minuts us canviàveu la samarreta, nosaltres l'acomiadarem dignament sigui quin sigui el resultat (sempre que l'Espanyol guanyi, és clar... és broma!).
Saps què em sembla? Que l'Andrés acabarà jugant a l'Espanyol. Ho farà amb 33, 35 o 47 anys, no ho sé. Però lluïrà la blanc i blava amb el 21 a l'esquena. En saps alguna cosa tu?
S'acosta el segon Nadal sense tu. I aquestes són èpoques de pau, amor i felicitat, però també complicades quan t'obliguen a viure-les lluny de la gent que estimes. Així que, ja ho saps, des d'on ets dóna molts ànims i forces a la Martina, a la Jèssica, als teus pares, a tothom qui t'estima, que són, que som, molts. Gràcies per cuidar-los tan bé, gràcies per ajudar a l'Espanyol a fer aquesta gran temporada, gràcies per tot... i recorda que tenim pendent aixecar la Lliga, capi!
Una càlida abraçada,
JORDI
P/D: Sé que demà seràs amb nosaltres a Cornellà-El Prat. Em va dir un amic que el Barça s'hauria d'enfrontar a onze jugadors al camp, 40.000 pericos animant des de la grada, i un capità encoratjant-nos des del cel. Així, som invencibles!
8.12.10
L'Espanyol és vunic
Alejandro González Iñarritu és una mala persona. Només així s'entén que pugui fer pel·lícules tan dures, a la vegada que obres mestres, com "21 gramos" o ara "Biutiful". Això sí, li perdono tot el 'patiment' que em va provocar mentre seia a la butaca del cinema pels detalls sobre l'Espanyol que surten a la pel·lícula. El protagonista, Javier Bardem, és un seguidor perico i a casa seva hi ha banderes de l'Espanyol, escuts, el pòster de l'equip campió de Copa al 2006 i guarda els diners a una mitgeta del club. Imatges blanc i blaves que se succeeixen en pantalla per tenyir-la d'un color més bonic.
Alguns pericos, cosa que m'ha deixat sorprès, fins i tot s'han molestat al veure el nostre equip reflectit en aquest cruel retrat de l'altra Barcelona, d'aquella ciutat fosca i marginal... Res més lluny de la realitat. El film és una oda al pare del director, segurament encarnat en el protagonista, Bardem, que és un progenitor que, dins la desgràcia, lluita amb totes les seves forces per sortir-se'n i per treure els seus d'aquest pou de merda. Que sigui perico (alguna cosa hi té a veure, segur, l'actor i seguidor blanc i blau Eduard Fernández) ens ha d'enorgullir!
El nostre Espanyol és molt vunic!!!
Alguns pericos, cosa que m'ha deixat sorprès, fins i tot s'han molestat al veure el nostre equip reflectit en aquest cruel retrat de l'altra Barcelona, d'aquella ciutat fosca i marginal... Res més lluny de la realitat. El film és una oda al pare del director, segurament encarnat en el protagonista, Bardem, que és un progenitor que, dins la desgràcia, lluita amb totes les seves forces per sortir-se'n i per treure els seus d'aquest pou de merda. Que sigui perico (alguna cosa hi té a veure, segur, l'actor i seguidor blanc i blau Eduard Fernández) ens ha d'enorgullir!
El nostre Espanyol és molt vunic!!!
6.12.10
Sortida d'emergència
Va deixar perdre una vegada l'oportunitat de la seva vida, i com que sabia que aquell comboi no tornaria a passar per la seva estació, en Marc va carregar la motxilla i va començar a caminar en busca d'un itinerari que tornés a creuar ambdós camins. El camí va ser en ocasions, la majoria, dur: pedregós, enfangat, amb pujada, amb un sol infernal que cremava idees i pensaments o, pel contrari, sota una pluja que obligava a abrigar els sentiments dins un cor impermeable que encara convertia la marxa en més feixuga. Cert és que també va transitar per prats verds, amb flors de tots colors, ombres reconfortants i fonts d'aigua fresca que l'ajudaven a no defallir. Però no era l'habitual...
Després d'una dècada fent tentines per aquest laberint amarg i cruel, es va asseure en una roca convençut que mai més pujaria al seu tren. Absort va mirar enrere per desfer el tortuós camí i va plorar. Va plorar igual, impotent, que aquella primera vegada en què les portes del vagó se li van tancar als morros. De sobte, un soroll va assecar les seves llàgrimes. Una sirena llunyana acompanyada d'un xisclet de ferralla que li va semblar música celestial. Era el seu tren, ho sabia. Però no el veia per enlloc. Ni tan sols veia la via.
És igual. Va tornar a carregar la motxilla i va córrer perseguint la quimera del xiulet. "Aquesta vegada no t'escaparàs, encara que m'hagi de posar al mig de la via per aturar-te. Que això seria una temeritat? La temeritat seria no pujar al meu, al teu, ferrocarril". I va córrer, córrer, córrer més, fins que a l'horitzó va veure la silueta allargada de la seva sortida d'emergència.
Després d'una dècada fent tentines per aquest laberint amarg i cruel, es va asseure en una roca convençut que mai més pujaria al seu tren. Absort va mirar enrere per desfer el tortuós camí i va plorar. Va plorar igual, impotent, que aquella primera vegada en què les portes del vagó se li van tancar als morros. De sobte, un soroll va assecar les seves llàgrimes. Una sirena llunyana acompanyada d'un xisclet de ferralla que li va semblar música celestial. Era el seu tren, ho sabia. Però no el veia per enlloc. Ni tan sols veia la via.
És igual. Va tornar a carregar la motxilla i va córrer perseguint la quimera del xiulet. "Aquesta vegada no t'escaparàs, encara que m'hagi de posar al mig de la via per aturar-te. Que això seria una temeritat? La temeritat seria no pujar al meu, al teu, ferrocarril". I va córrer, córrer, córrer més, fins que a l'horitzó va veure la silueta allargada de la seva sortida d'emergència.
19.11.10
Gol del vuit
El jugador amb el vuit a l'esquena comença a córrer amb la pilota. Sap que queden pocs instants per acabar el partit i que si la seva cursa acaba amb èxit guanyaran el títol. Mira al costat i cap futbolista del seu equip l'acompanya; mira enrera i veu els rivals, lluny, molt lluny. Davant seu, quaranta metres completament lliures el separen del seu moment de glòria. Bé, quaranta metres i un porter.
El jugador amb el vuit a l'esquena té tant temps que s'imagina com farà el gol: ho té clar. Anirà de cara a barraca, l'opció més fàcil. A mesura que corre cap a la porteria, però, comença a canviar d'opinió. No. El gol que val el campionat l'ha de fer bonic. Potser una vaselina, passar-li la pilota per sota les cames del porter, driblar aquest últim rival de forma espectacular i entrar ell i pilota a la xarxa. Sí, escolliria aquesta darrera opció.
El jugador amb el vuit a l'esquena, no sap com, però s'ha desempallegat de forma ràpida i precisa del porter rival, i ha entrat ell i pilota a la porteria per inscriure en lletres d'or el seu nom a la història del club. Es gira buscant l'abraçada i l'escalfor dels seus companys, però no n'hi ha cap que s'hi atansi. Decideix, doncs, celebrar-ho amb l'afició. Primer fent l'avió i, a l'alçada del banderí de córner, tirar-se de genolls amb els braços oberts en direcció a la graderia per rebre l'ovació dels seguidors.
El jugador amb el vuit a l'esquena, en ple èxtasi i ja de genollons sobre el terreny de joc, mira enlaire. La graderia és buida, els focus comencen a apagar-se. Cavil·lós, mira a un costat i altre i només veu un jardiner que li diu que no li faci malbé l'herba i que, la propera vegada que tingui una oportunitat tan clara, intenti no ensopegar amb els cordons desllaçats de la seva bota esquerra.
El jugador amb el vuit a l'esquena té tant temps que s'imagina com farà el gol: ho té clar. Anirà de cara a barraca, l'opció més fàcil. A mesura que corre cap a la porteria, però, comença a canviar d'opinió. No. El gol que val el campionat l'ha de fer bonic. Potser una vaselina, passar-li la pilota per sota les cames del porter, driblar aquest últim rival de forma espectacular i entrar ell i pilota a la xarxa. Sí, escolliria aquesta darrera opció.
El jugador amb el vuit a l'esquena, no sap com, però s'ha desempallegat de forma ràpida i precisa del porter rival, i ha entrat ell i pilota a la porteria per inscriure en lletres d'or el seu nom a la història del club. Es gira buscant l'abraçada i l'escalfor dels seus companys, però no n'hi ha cap que s'hi atansi. Decideix, doncs, celebrar-ho amb l'afició. Primer fent l'avió i, a l'alçada del banderí de córner, tirar-se de genolls amb els braços oberts en direcció a la graderia per rebre l'ovació dels seguidors.
El jugador amb el vuit a l'esquena, en ple èxtasi i ja de genollons sobre el terreny de joc, mira enlaire. La graderia és buida, els focus comencen a apagar-se. Cavil·lós, mira a un costat i altre i només veu un jardiner que li diu que no li faci malbé l'herba i que, la propera vegada que tingui una oportunitat tan clara, intenti no ensopegar amb els cordons desllaçats de la seva bota esquerra.
13.11.10
Generació búnker
Ens agrada molt despecegar la nostra creativitat batejant generació rera generació, especialment en els darrers temps. Des de les poc originals i ja llunyanes “Generació del 27” o del “maig del 69”, fins a noms molt més elaborats i en ocasions amb components filosòfics inclosos com “Generació X” (se suposa que per allò de la incògnita de l’equació), “Y” (en una ostentació de poca originalitat, la següent alfabèticament i cronològica), Ni-Ni (ni estudia, ni treballa... ni independentistes, ni de dretes, eh, Monti!), i ara, generació búnker.
El nom d’aquesta generació emergent és una metàfora de l’aïllament que viuen els nens i nenes de dotze a quinze anys del seu entorn social més proper, per refugiar-se a la fortalesa d’un ordinador i les xarxes (d’arrossegament) socials. De tota manera, la definició es queda curta, ja que hauria d’englobar un col•lectiu molt més ampli. De fet, estem tots enganxats a l’ordinador: a casa, a la feina i, fins i tot, ara al tren, al metro o als parcs ens refugiem en la maquineta i ens oblidem de persones i paisatges del voltant. Tinc raó o no? I no diguis que no, perquè estàs llegint aquesta xorrada enlloc de xerrar amb la persona que tens al costat, llegir o prendre’t una cerveseta ben fresca al bar de la cantonada...
El nom d’aquesta generació emergent és una metàfora de l’aïllament que viuen els nens i nenes de dotze a quinze anys del seu entorn social més proper, per refugiar-se a la fortalesa d’un ordinador i les xarxes (d’arrossegament) socials. De tota manera, la definició es queda curta, ja que hauria d’englobar un col•lectiu molt més ampli. De fet, estem tots enganxats a l’ordinador: a casa, a la feina i, fins i tot, ara al tren, al metro o als parcs ens refugiem en la maquineta i ens oblidem de persones i paisatges del voltant. Tinc raó o no? I no diguis que no, perquè estàs llegint aquesta xorrada enlloc de xerrar amb la persona que tens al costat, llegir o prendre’t una cerveseta ben fresca al bar de la cantonada...
12.11.10
Cafè sense sucre
-T'he d'explicar un secret...
-Digues. -va dir ella amb una cara que expressava neguit per la situació i certa indiferència per la notícia.
-Recordes la primera vegada que vàrem quedar? Sí, allà a aquell bar del poble del costat, que era a punt de tancar, que sonava la cançó de 'Titanic'. Sí, exacte, allà mateix. Doncs estava tan nerviós quan et vaig veure... (ostres, que ridícul em sento per explicar-li) que em vaig oblidar de posar-hi sucre al tallat. Sí que vaig notar que tenia un gust extrany, més fort que habitualment, d'una agradable amargor a la qual em vaig començar a acostumar; hem comprovat que en aquesta vida no tot és dolç, que el ventall de sapiditats és immens, i que malgrat ens agradaria que tot tingués aquell sabor anhelat, són pocs els moments en què podem fruir del mateix. I la majoria d'aquests instants de cel, me'ls has donat tu. Prendre's el cafè sense sucre, a part que em va acabar agradant, és una lliçó, és un recordatori, és la conjugació del 'memento mori', del 'carpe diem', oracions a les que malgrat ens encomanem dia a dia, fan por. Són amargues. Molta por. Sobretot ara. Et recorden que tens data de caducitat, que un dia no podràs distingir entre els diferents sabors, ni la pituïtària et podrà aconsellar, perquè haurà perdut les seves qualitats, la seva funció. Com jo, com tu, com tots. Que bo que és el cafè sense sucre. Calla, si us plau, no diguis res, tinc tantes coses a expressar-te i tan poc temps... Què és aquest soroll? Sirenes d'ambulància? Diga'ls-hi que baixin el volum, que marxin, que no ens robin aquest instant de dolça amarguesa.
Mentre tancava els ulls, ell va notar la carícia dolça de les seves mans a la cara, com abans, la va assaborir, paladejar, gustejar, i va marxar amb un somriure als llavis. El mateix d'aquella primera cita on va tastar el cafè sense sucre...
-Digues. -va dir ella amb una cara que expressava neguit per la situació i certa indiferència per la notícia.
-Recordes la primera vegada que vàrem quedar? Sí, allà a aquell bar del poble del costat, que era a punt de tancar, que sonava la cançó de 'Titanic'. Sí, exacte, allà mateix. Doncs estava tan nerviós quan et vaig veure... (ostres, que ridícul em sento per explicar-li) que em vaig oblidar de posar-hi sucre al tallat. Sí que vaig notar que tenia un gust extrany, més fort que habitualment, d'una agradable amargor a la qual em vaig començar a acostumar; hem comprovat que en aquesta vida no tot és dolç, que el ventall de sapiditats és immens, i que malgrat ens agradaria que tot tingués aquell sabor anhelat, són pocs els moments en què podem fruir del mateix. I la majoria d'aquests instants de cel, me'ls has donat tu. Prendre's el cafè sense sucre, a part que em va acabar agradant, és una lliçó, és un recordatori, és la conjugació del 'memento mori', del 'carpe diem', oracions a les que malgrat ens encomanem dia a dia, fan por. Són amargues. Molta por. Sobretot ara. Et recorden que tens data de caducitat, que un dia no podràs distingir entre els diferents sabors, ni la pituïtària et podrà aconsellar, perquè haurà perdut les seves qualitats, la seva funció. Com jo, com tu, com tots. Que bo que és el cafè sense sucre. Calla, si us plau, no diguis res, tinc tantes coses a expressar-te i tan poc temps... Què és aquest soroll? Sirenes d'ambulància? Diga'ls-hi que baixin el volum, que marxin, que no ens robin aquest instant de dolça amarguesa.
Mentre tancava els ulls, ell va notar la carícia dolça de les seves mans a la cara, com abans, la va assaborir, paladejar, gustejar, i va marxar amb un somriure als llavis. El mateix d'aquella primera cita on va tastar el cafè sense sucre...
7.11.10
Apreciat Dani
Apreciat Dani:
Per aquí les coses ens van molt bé. Moltíssim. Ens comencem a creure que podem complir els nostres somnis, amb l'empenta dels teus companys, de tots nosaltres i, evidentment, amb la teva. Un dia, no falta gaire, tocarem el cel amb les nostres mans, i des d'allà, més a prop teu que mai, aprofitarem per saludar-te afectuosament.
Què t'haig de dir que no sàpigues. T'enyorem. T'enyorem molt. Ens vas deixar un buit molt difícil d'omplir i per això, és normal que ens vinguis a la ment en aquests moments de glòria, de satisfacció, de mitja alegria (perquè aquesta mai serà plena sense tu!). És doncs, en aquests instants, que més et trobem a faltar.
Saps què? Guanyarem la Lliga. Segurament no aquest any... però ja t'he dit que no falta gaire. Jo somio que ets tu qui aixeca el títol, malgrat sé que és impossible. Ho farà en Luis, en David, en Coro o en Kameni, tan se val... tu hi seràs. Formes part de l'esperit d'aquest sentiment. Ets aquest sentiment.
Ja t'he dit que et trobem a faltar, no? Sí, t'ho he dit, però és que ens agradaria tant que fossis aquí, que vibressis des de l'eix de la defensa amb aquests partits a casa teva, que gaudissis amb la Martina, amb la Jèssica, amb tothom qui t'estima...
T'esperem amic. Una forta abraçada,
JORDI
Per aquí les coses ens van molt bé. Moltíssim. Ens comencem a creure que podem complir els nostres somnis, amb l'empenta dels teus companys, de tots nosaltres i, evidentment, amb la teva. Un dia, no falta gaire, tocarem el cel amb les nostres mans, i des d'allà, més a prop teu que mai, aprofitarem per saludar-te afectuosament.
Què t'haig de dir que no sàpigues. T'enyorem. T'enyorem molt. Ens vas deixar un buit molt difícil d'omplir i per això, és normal que ens vinguis a la ment en aquests moments de glòria, de satisfacció, de mitja alegria (perquè aquesta mai serà plena sense tu!). És doncs, en aquests instants, que més et trobem a faltar.
Saps què? Guanyarem la Lliga. Segurament no aquest any... però ja t'he dit que no falta gaire. Jo somio que ets tu qui aixeca el títol, malgrat sé que és impossible. Ho farà en Luis, en David, en Coro o en Kameni, tan se val... tu hi seràs. Formes part de l'esperit d'aquest sentiment. Ets aquest sentiment.
Ja t'he dit que et trobem a faltar, no? Sí, t'ho he dit, però és que ens agradaria tant que fossis aquí, que vibressis des de l'eix de la defensa amb aquests partits a casa teva, que gaudissis amb la Martina, amb la Jèssica, amb tothom qui t'estima...
T'esperem amic. Una forta abraçada,
JORDI
4.11.10
Emprenyamenta sobre rails
L'escena que he vist avui des del pis superior de l'últim vagó del tren de les 7:19 entre Sant Celoni i Bellvitge és d'aquelles que fan emprenyar. I molt. No arriba al nivell de la broma pseudo-terrorista de l'imbècil que conduïa un metro a Barcelona, però Déu n'hi do... Així, parats a l'estació de Granollers, un avís per megafonia ha indicat que el tren aturat a la via sis patia una avaria (quina novetat!), i que tots els passatgers havien d'agafar el convoi on jo era. Llavors, la gent ha embogit i hi ha hagut trasvàs general d'un tren a l'altre. Molta gent feia servir el pas subterrani, altra creuava les vies sense ni tan sols mirar a banda i banda. No en vam aprendre a Castelldefels...
Ara bé, el què m'ha fet empipar de debó és que tot això succeïa davant la mirada de quatre vigilants de seguretat que, si bé és cert que al principi han tocat una mica el xiulet per evitar que la gent passés per les vies, després es miraven l'escena des de la distància i, a sobre, amb un somriure a la boca. A mi gràcia, més aviat, me n'ha fet poca... i això que no em paguen per fer complir la normativa.
Ara bé, el què m'ha fet empipar de debó és que tot això succeïa davant la mirada de quatre vigilants de seguretat que, si bé és cert que al principi han tocat una mica el xiulet per evitar que la gent passés per les vies, després es miraven l'escena des de la distància i, a sobre, amb un somriure a la boca. A mi gràcia, més aviat, me n'ha fet poca... i això que no em paguen per fer complir la normativa.
29.10.10
Mort online
Es veu que ara els Serveis Funeraris de Barcelona impulsen una nova iniciativa: un bloc del difunt. En aquesta pàgina d'internet, la gent hi pot escriure les seves condolències a la família en forma de comentaris; a més a més, s'hi poden trobar poemes que agradaven al traspassat (i que va triar, se suposa, abans de deixar-nos, si no... quin iuiu!), així com cançons emblemàtiques.
Tot això està molt bé, però a mi, de moment, que no em guardin el domini. I és que, no sé si us hi heu fixat, però en les noranta-dues paraules anteriors d'aquest post, malgrat hi ha fins a quatre referències clares, mai s'ha citat directament el terme "mort". I és que aquest, encara avui en dia ens fa por. Potser, el fet de sobrecarregar la web amb blocs pòstums servirà per convertir la gran xarxa en un espai memorial i restar-li transcendència a aquest pas a una vida millor... vaja, a palmar-la!
Tot això està molt bé, però a mi, de moment, que no em guardin el domini. I és que, no sé si us hi heu fixat, però en les noranta-dues paraules anteriors d'aquest post, malgrat hi ha fins a quatre referències clares, mai s'ha citat directament el terme "mort". I és que aquest, encara avui en dia ens fa por. Potser, el fet de sobrecarregar la web amb blocs pòstums servirà per convertir la gran xarxa en un espai memorial i restar-li transcendència a aquest pas a una vida millor... vaja, a palmar-la!
23.10.10
Feliç Sant!
Malgrat ell ja no hi era, tenia la tradició de felicitar-lo sempre pel dia del seu sant i el seu aniversari. Era conscient que no el sentia, que des d'allà on era, per molt que cridés, ell no arribaria mai a escoltar-la. Però necessitava fer-ho. Es llevava, s'asseia al llit i pensava en ell. Li desitjava un feliç sant o un genial aniversari i, aleshores, recordava amb melangia algunes de les coses que havien fet plegats. Al cap d'una estona s'anava a dutxar i seguia vivint el dia a dia intentant no pensar massa en ell.
Avui era un dia d'aquells especials... i es va aixecar amb un formigueig a l'estómac. A fora feia sol, i per dins l'envaïen un còctel de sentiments i sensacions difícils d'explicar. Es va llevar, es va asseure al llit, va pensar en ell i li va desitjar un feliç sant mentre notava com una llàgrima regalimava per la seva galta fins arribar gairebé a tocar dels llavis. Amb aquell gest instintiu de quan un no és vist per ningú, la va caçar amb la punta de la llengua per notar-ne, no el seu gust salat, sinó un sabor superb, excepcional, de dolçor mesurada i exquisit regust de móres de bosc... com aquelles que anaven a buscar plegats.
N'estava convençuda que ell l'havia sentit i així li expressava... Amb mitja rialla de felicitat sincera va baixar cap a baix amb el temps just de veure com un paper planejava per sota la porta d'entrada de casa. "Mil gràcies. Un petonàs", deia la nota. Estupefacte i embadalida va obrir la porta d'una revolada, va baixar els set esglaons de l'entrada i no va veure res més que la solitud d'un carrer de poble buit. Abans de tornar a entrar, però, va mirar amunt i va cridar: "De res. Que passis un genial sant. T'enyoro!".
Avui era un dia d'aquells especials... i es va aixecar amb un formigueig a l'estómac. A fora feia sol, i per dins l'envaïen un còctel de sentiments i sensacions difícils d'explicar. Es va llevar, es va asseure al llit, va pensar en ell i li va desitjar un feliç sant mentre notava com una llàgrima regalimava per la seva galta fins arribar gairebé a tocar dels llavis. Amb aquell gest instintiu de quan un no és vist per ningú, la va caçar amb la punta de la llengua per notar-ne, no el seu gust salat, sinó un sabor superb, excepcional, de dolçor mesurada i exquisit regust de móres de bosc... com aquelles que anaven a buscar plegats.
N'estava convençuda que ell l'havia sentit i així li expressava... Amb mitja rialla de felicitat sincera va baixar cap a baix amb el temps just de veure com un paper planejava per sota la porta d'entrada de casa. "Mil gràcies. Un petonàs", deia la nota. Estupefacte i embadalida va obrir la porta d'una revolada, va baixar els set esglaons de l'entrada i no va veure res més que la solitud d'un carrer de poble buit. Abans de tornar a entrar, però, va mirar amunt i va cridar: "De res. Que passis un genial sant. T'enyoro!".
21.10.10
Avui, entrevista a Ràdio DOS 84
Avui, de 7 a 8 del vespre, seré a Ràdio DOS 84, al programa el Racó del Llibre, un molt bon programa que demostra que es pot fer ràdio de qualitat (de molta qualitat) des d'una emissora local. Parlarem sobre el llibre "Jordi Vidal, l'ofici d'arbitrar", i recordaré el meu pas per aquella gran ràdio. Recordeu "Aquella encisadora nit en què em va picar un mosquit"? Vàrem posar aquest títol perquè, al ser tant llarg, se'ns menjava ja bona part del programa i no havíem de parlar tant... quins temps! Si ara no callem!
19.10.10
Excés de creativitat (XL)
Si Star Trek es rodés al Camerun, seria una "africada"?
Aclariment: XL és quaranta en números romans... no la talla dels pantalons, ni que aquest "Excés de Creativitat" sigui més gran que els anteriors!
Aclariment: XL és quaranta en números romans... no la talla dels pantalons, ni que aquest "Excés de Creativitat" sigui més gran que els anteriors!
18.10.10
Ventdelplà, el millor queda per venir
Tot just ha acabat Ventdelplà i he sortit al carrer a passejar la Nuki, la meva gosseta. A l'obrir la porta, l'aire es notava diferent. Igual com passa durant la nit de Nadal o la nit de Reis, l'ambient a Breda tenia un no-sé-què que el feia especial. La sèrie que ha viscut a la nostra vila durant els darrers cinc anys ha dit adéu, i ho ha fet amb un diàleg entre dos dels personatges més emblemàtics: en Julià (Marc Cartes) i la Teresa (Emma Vilarasau).
Com si els guionistes de la sèrie es dirigissin directament a Breda, ell, el veterinari més desitjat de Catalunya, li pregunta a la doctora:
-Quin balanç en fas d'aquest temps a Ventdelplà?
I ella respon:
-Positiu. Però el millor queda per venir.
Tota la raó. L'arribada de Ventdelplà a Breda ha resultat, a totes totes, positiva pel nostre municipi. Més enllà que els visitants vinguin a veure "el Bar Tramuntana" o "Casa de la Teresa", obviant el majestuós campanar romànic, l'església o l'espectacular entorn de Breda; la promoció del municipi ha estat espectacular. Malgrat potser no l'hàgim aprofitat convenientment (encara que alguns hàgiu fet servir l'excusa per lligar, lladres!), que Breda es convertís dues vegades a la setmana en Ventdelplà ha estat bo. Ha estat positiu. Però el millor queda per venir.
Breda és genial... i ho serà molt més! Us ho perdreu?
17.10.10
L'ordre dels factors altera el producte
Per anar a buscar bolets, cal complir amb tot un ritual. T'has de posar roba còmode, sabates velles o d'anar a la muntanya, agafar un cistell, i anar bosc endins a la recerca del millor rovelló, en busca d'aquell cep que serà l'enveja dels veïns o d'aquella erola de rossinyols de pi per fer amb all i julivert. Vaja, t'has d'arriscar a no trobar-ne.
No val això de sortir al jardí de casa i trobar-te set o vuit pinetells. Perquè en aquest cas, el què has de fer és deixar-los. Quan, no es compleix el ritual, i t'ho donen tot fet, el millor és girar cua i anar cap a casa. Encara que després et passis tot el dia barrinant que els hauries d'haver "caçat"... Veritat, Raúl?
No val això de sortir al jardí de casa i trobar-te set o vuit pinetells. Perquè en aquest cas, el què has de fer és deixar-los. Quan, no es compleix el ritual, i t'ho donen tot fet, el millor és girar cua i anar cap a casa. Encara que després et passis tot el dia barrinant que els hauries d'haver "caçat"... Veritat, Raúl?
12.10.10
Agraeixes la caiguda!
Si ve l'instant que veus que defalleixo
--sóc feble al capdavall, ho saps com jo--
no em deixis desistir.
El gran Martí i Pol és un dels molts que ho avisa una i altra vegada en les seves poesies. No és l'únic. Poetes, cantants, escriptors, psicòlegs, consellers sentimentals a mig gas, mossèns, familiars, amics, companys... fins i tot en Xavier Gabriel, l'opositor d'astronauta gràcies als bitllets de la Bruixa d'Or li va dir a l'Albert Om a "El Convidat" (un bon programa que sempre s'ha d'espatllar colant-hi alguna cosa del Barça): "La meva principal virtut, cada vegada que caic, em torno a aixecar".
Quan notes el gust de la sorra als teus llavis, quan tens el cos fet un manyac per la caiguda, quan els músculs no responen a la ment ni la ment vol manar l'aparell locomotor... és aleshores, quan tot tant complicat sembla, que cal fer el cor fort. Si aixeques el cap i pots mirar més enllà de la fosca terra i de l'asfalt insolent que guanya dia a dia lloc als boscos, veuràs que el cel apareix tenyit d'un blau intens que acompanyarà el teu jorn. Respira fons i mira l'espill que reflecteix la teva situació.
Hi veuràs experiències viscudes que mostraran els diferents camins. És aleshores quan agraeixes haver caigut! Tu no vols acabar d'aquella manera...
--sóc feble al capdavall, ho saps com jo--
no em deixis desistir.
El gran Martí i Pol és un dels molts que ho avisa una i altra vegada en les seves poesies. No és l'únic. Poetes, cantants, escriptors, psicòlegs, consellers sentimentals a mig gas, mossèns, familiars, amics, companys... fins i tot en Xavier Gabriel, l'opositor d'astronauta gràcies als bitllets de la Bruixa d'Or li va dir a l'Albert Om a "El Convidat" (un bon programa que sempre s'ha d'espatllar colant-hi alguna cosa del Barça): "La meva principal virtut, cada vegada que caic, em torno a aixecar".
Quan notes el gust de la sorra als teus llavis, quan tens el cos fet un manyac per la caiguda, quan els músculs no responen a la ment ni la ment vol manar l'aparell locomotor... és aleshores, quan tot tant complicat sembla, que cal fer el cor fort. Si aixeques el cap i pots mirar més enllà de la fosca terra i de l'asfalt insolent que guanya dia a dia lloc als boscos, veuràs que el cel apareix tenyit d'un blau intens que acompanyarà el teu jorn. Respira fons i mira l'espill que reflecteix la teva situació.
Hi veuràs experiències viscudes que mostraran els diferents camins. És aleshores quan agraeixes haver caigut! Tu no vols acabar d'aquella manera...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)