Malgrat ell ja no hi era, tenia la tradició de felicitar-lo sempre pel dia del seu sant i el seu aniversari. Era conscient que no el sentia, que des d'allà on era, per molt que cridés, ell no arribaria mai a escoltar-la. Però necessitava fer-ho. Es llevava, s'asseia al llit i pensava en ell. Li desitjava un feliç sant o un genial aniversari i, aleshores, recordava amb melangia algunes de les coses que havien fet plegats. Al cap d'una estona s'anava a dutxar i seguia vivint el dia a dia intentant no pensar massa en ell.
Avui era un dia d'aquells especials... i es va aixecar amb un formigueig a l'estómac. A fora feia sol, i per dins l'envaïen un còctel de sentiments i sensacions difícils d'explicar. Es va llevar, es va asseure al llit, va pensar en ell i li va desitjar un feliç sant mentre notava com una llàgrima regalimava per la seva galta fins arribar gairebé a tocar dels llavis. Amb aquell gest instintiu de quan un no és vist per ningú, la va caçar amb la punta de la llengua per notar-ne, no el seu gust salat, sinó un sabor superb, excepcional, de dolçor mesurada i exquisit regust de móres de bosc... com aquelles que anaven a buscar plegats.
N'estava convençuda que ell l'havia sentit i així li expressava... Amb mitja rialla de felicitat sincera va baixar cap a baix amb el temps just de veure com un paper planejava per sota la porta d'entrada de casa. "Mil gràcies. Un petonàs", deia la nota. Estupefacte i embadalida va obrir la porta d'una revolada, va baixar els set esglaons de l'entrada i no va veure res més que la solitud d'un carrer de poble buit. Abans de tornar a entrar, però, va mirar amunt i va cridar: "De res. Que passis un genial sant. T'enyoro!".
0 comentaris:
Publica un comentari