-T'he d'explicar un secret...
-Digues. -va dir ella amb una cara que expressava neguit per la situació i certa indiferència per la notícia.
-Recordes la primera vegada que vàrem quedar? Sí, allà a aquell bar del poble del costat, que era a punt de tancar, que sonava la cançó de 'Titanic'. Sí, exacte, allà mateix. Doncs estava tan nerviós quan et vaig veure... (ostres, que ridícul em sento per explicar-li) que em vaig oblidar de posar-hi sucre al tallat. Sí que vaig notar que tenia un gust extrany, més fort que habitualment, d'una agradable amargor a la qual em vaig començar a acostumar; hem comprovat que en aquesta vida no tot és dolç, que el ventall de sapiditats és immens, i que malgrat ens agradaria que tot tingués aquell sabor anhelat, són pocs els moments en què podem fruir del mateix. I la majoria d'aquests instants de cel, me'ls has donat tu. Prendre's el cafè sense sucre, a part que em va acabar agradant, és una lliçó, és un recordatori, és la conjugació del 'memento mori', del 'carpe diem', oracions a les que malgrat ens encomanem dia a dia, fan por. Són amargues. Molta por. Sobretot ara. Et recorden que tens data de caducitat, que un dia no podràs distingir entre els diferents sabors, ni la pituïtària et podrà aconsellar, perquè haurà perdut les seves qualitats, la seva funció. Com jo, com tu, com tots. Que bo que és el cafè sense sucre. Calla, si us plau, no diguis res, tinc tantes coses a expressar-te i tan poc temps... Què és aquest soroll? Sirenes d'ambulància? Diga'ls-hi que baixin el volum, que marxin, que no ens robin aquest instant de dolça amarguesa.
Mentre tancava els ulls, ell va notar la carícia dolça de les seves mans a la cara, com abans, la va assaborir, paladejar, gustejar, i va marxar amb un somriure als llavis. El mateix d'aquella primera cita on va tastar el cafè sense sucre...
0 comentaris:
Publica un comentari