Gol del vuit

El jugador amb el vuit a l'esquena comença a córrer amb la pilota. Sap que queden pocs instants per acabar el partit i que si la seva cursa acaba amb èxit guanyaran el títol. Mira al costat i cap futbolista del seu equip l'acompanya; mira enrera i veu els rivals, lluny, molt lluny. Davant seu, quaranta metres completament lliures el separen del seu moment de glòria. Bé, quaranta metres i un porter.

El jugador amb el vuit a l'esquena té tant temps que s'imagina com farà el gol: ho té clar. Anirà de cara a barraca, l'opció més fàcil. A mesura que corre cap a la porteria, però, comença a canviar d'opinió. No. El gol que val el campionat l'ha de fer bonic. Potser una vaselina, passar-li la pilota per sota les cames del porter, driblar aquest últim rival de forma espectacular i entrar ell i pilota a la xarxa. Sí, escolliria aquesta darrera opció.

El jugador amb el vuit a l'esquena, no sap com, però s'ha desempallegat de forma ràpida i precisa del porter rival, i ha entrat ell i pilota a la porteria per inscriure en lletres d'or el seu nom a la història del club. Es gira buscant l'abraçada i l'escalfor dels seus companys, però no n'hi ha cap que s'hi atansi. Decideix, doncs, celebrar-ho amb l'afició. Primer fent l'avió i, a l'alçada del banderí de córner, tirar-se de genolls amb els braços oberts en direcció a la graderia per rebre l'ovació dels seguidors.

El jugador amb el vuit a l'esquena, en ple èxtasi i ja de genollons sobre el terreny de joc, mira enlaire. La graderia és buida, els focus comencen a apagar-se. Cavil·lós, mira a un costat i altre i només veu un jardiner que li diu que no li faci malbé l'herba i que, la propera vegada que tingui una oportunitat tan clara, intenti no ensopegar amb els cordons desllaçats de la seva bota esquerra.