Va deixar perdre una vegada l'oportunitat de la seva vida, i com que sabia que aquell comboi no tornaria a passar per la seva estació, en Marc va carregar la motxilla i va començar a caminar en busca d'un itinerari que tornés a creuar ambdós camins. El camí va ser en ocasions, la majoria, dur: pedregós, enfangat, amb pujada, amb un sol infernal que cremava idees i pensaments o, pel contrari, sota una pluja que obligava a abrigar els sentiments dins un cor impermeable que encara convertia la marxa en més feixuga. Cert és que també va transitar per prats verds, amb flors de tots colors, ombres reconfortants i fonts d'aigua fresca que l'ajudaven a no defallir. Però no era l'habitual...
Després d'una dècada fent tentines per aquest laberint amarg i cruel, es va asseure en una roca convençut que mai més pujaria al seu tren. Absort va mirar enrere per desfer el tortuós camí i va plorar. Va plorar igual, impotent, que aquella primera vegada en què les portes del vagó se li van tancar als morros. De sobte, un soroll va assecar les seves llàgrimes. Una sirena llunyana acompanyada d'un xisclet de ferralla que li va semblar música celestial. Era el seu tren, ho sabia. Però no el veia per enlloc. Ni tan sols veia la via.
És igual. Va tornar a carregar la motxilla i va córrer perseguint la quimera del xiulet. "Aquesta vegada no t'escaparàs, encara que m'hagi de posar al mig de la via per aturar-te. Que això seria una temeritat? La temeritat seria no pujar al meu, al teu, ferrocarril". I va córrer, córrer, córrer més, fins que a l'horitzó va veure la silueta allargada de la seva sortida d'emergència.
0 comentaris:
Publica un comentari