M'agradaria maleir aquesta noia malcriada i capritxosa que és la memòria. Voldria conèixer el mecanisme que ens permet recordar detalls banals, vulgars i trivials i, a la vegada, manté al costat fosc de l'oblit allò que ens interessa. El voldria conèixer per desconnectar-lo, per canviar-ne la polaritat... sé que encara no és massa tard.
Per què em recordo amb exactitud cartesiana palplantat davant un cercle de totxanes, amb unes butlletes de fullola a la mà, esperant que el conill porquí ("cuní purquí", que en dèiem) entrés al nostre portal i així guanyar una ampolla de cava? I en canvi, per què no sóc capaç de recordar-me a la falda d'aquelles persones que estimo i que ja no són aquí?
Com es poden oblidar tant ràpid les vostres carícies, la manera que m'acotxàveu, escoltar-vos amb delit mirant amunt, veient-vos triar fesols, passejar agafats de la mà, les converses a la Muralla amb els vostres amics? En definitiva, tots els moments feliços que em vàreu donar quan encara no tenia cap cicatriu a l'ànima. Vosaltres em vàreu ensenyar què volia dir estimar, amb tot el significat d'aquesta paraula avui en desús, i us n'estaré sempre agraït. Us enyorem!
1 comentaris:
És tant el que es pot llegir en unes poques línies... no és pas la parauleta que deixes escrita sinó el que s'amaga sota cada lletra.
Perdona la intromissió. Et vaig conèixer per casualitat, podria haver estat qualsevol, creu-me. La casualitat.. aquesta sí que n'és de capritxosa!. Potser tu ni et vas assabentar. Va ser la curiositat la que va fer.... en fi, deixem-ho aquí.
Enhorabona.
Publica un comentari