Era complicat oblidar-se del passat. Deixar enrere tot allò que havia viscut (tant les coses bones com les dolentes), arriscar aquella aparent sensació de confort, per una tonteria. És per això, que la Nuki intentava no acostar-se massa a aquella barrera. Cert és que li deien una i altra vegada que allà al darrera hi havia un món meravellós, prats verds on córrer, zones assolellades on fruir de l'escalfor de la llum del sol, rierols amb aigua fresca on refrescar-se... un paradís a la seva alçada del qual només la separava una barrera. Una petita tanca. Però aquesta li semblava infranquejable.
S'hi acostava amb cautela, amb certa curiositat, en ocasions amb delit i en altres amb recança, però quan hi era a prop, girava cua de nou per quedar-se al món que ja coneixia. A la tranquil·litat de la llar que ja tenia...
Aleshores, va passar l'inevitable: li van arribar veus que tot aquell món meravellós havia estat arrasat. Un dany irreparable. Va ser llavors quan va reunir el coratge suficient per creuar la maleïda barrera i només va veure cendres i fum, desolació i desconcert, una terra cremada on mai més creixeria res. Veient aquell infern es va recriminar una i altra vegada no haver creuat abans aquella barrera que, vista de l'altra banda, no semblava més que un esglaonet.
Ara, però, no hi havia marxa enrera, així que va tornar a la seva llar per seguir gaudint d'una monotonia agradable que mai més pensava abandonar.
(T'estimo... Nuki!)
0 comentaris:
Publica un comentari