Paranoies vàries

3 de febrer

2011-02-03T00:45:00.005+01:00

Com sabies tu, ben bé a sota del Harbour Bridge de Sydney, qui coi era jo? Per què em vas venir a trobar aquell 3 de febrer del 2003? No em val l'excusa de la camiseta de l'Espanyol, eh! Tu sabies que ella havia marxat, i vas voler guarir amb una amistat de les de veritat, les ferides que havien quedat al meu cor.

Avui estan cicatritzades. I avui has marxat. Dius que tornaràs, i m'agradaria pensar-ho. Has estat molt important en la meva vida; per això, avui que ets tan lluny, aquest 3 de febrer que passem a 10.500 kilòmetres de distància, et recordo a la vegada que et sento tan a prop. Buenos Aires és a tocar...

Vas néixer el 3 de febrer, igual que ella. Una història amb massa casualitats. Sigui com sigui, siguis qui siguis, moltes felicitats! I gràcies! Mai oblidaré el 3 de febrer.

La barrera

2011-01-23T21:15:00.002+01:00

Era complicat oblidar-se del passat. Deixar enrere tot allò que havia viscut (tant les coses bones com les dolentes), arriscar aquella aparent sensació de confort, per una tonteria. És per això, que la Nuki intentava no acostar-se massa a aquella barrera. Cert és que li deien una i altra vegada que allà al darrera hi havia un món meravellós, prats verds on córrer, zones assolellades on fruir de l'escalfor de la llum del sol, rierols amb aigua fresca on refrescar-se... un paradís a la seva alçada del qual només la separava una barrera. Una petita tanca. Però aquesta li semblava infranquejable.

S'hi acostava amb cautela, amb certa curiositat, en ocasions amb delit i en altres amb recança, però quan hi era a prop, girava cua de nou per quedar-se al món que ja coneixia. A la tranquil·litat de la llar que ja tenia...

Aleshores, va passar l'inevitable: li van arribar veus que tot aquell món meravellós havia estat arrasat. Un dany irreparable. Va ser llavors quan va reunir el coratge suficient per creuar la maleïda barrera i només va veure cendres i fum, desolació i desconcert, una terra cremada on mai més creixeria res. Veient aquell infern es va recriminar una i altra vegada no haver creuat abans aquella barrera que, vista de l'altra banda, no semblava més que un esglaonet.

Ara, però, no hi havia marxa enrera, així que va tornar a la seva llar per seguir gaudint d'una monotonia agradable que mai més pensava abandonar.

(T'estimo... Nuki!)

El conill porquí

2011-01-16T11:25:00.003+01:00

M'agradaria maleir aquesta noia malcriada i capritxosa que és la memòria. Voldria conèixer el mecanisme que ens permet recordar detalls banals, vulgars i trivials i, a la vegada, manté al costat fosc de l'oblit allò que ens interessa. El voldria conèixer per desconnectar-lo, per canviar-ne la polaritat... sé que encara no és massa tard.

Per què em recordo amb exactitud cartesiana palplantat davant un cercle de totxanes, amb unes butlletes de fullola a la mà, esperant que el conill porquí ("cuní purquí", que en dèiem) entrés al nostre portal i així guanyar una ampolla de cava? I en canvi, per què no sóc capaç de recordar-me a la falda d'aquelles persones que estimo i que ja no són aquí?

Com es poden oblidar tant ràpid les vostres carícies, la manera que m'acotxàveu, escoltar-vos amb delit mirant amunt, veient-vos triar fesols, passejar agafats de la mà, les converses a la Muralla amb els vostres amics? En definitiva, tots els moments feliços que em vàreu donar quan encara no tenia cap cicatriu a l'ànima. Vosaltres em vàreu ensenyar què volia dir estimar, amb tot el significat d'aquesta paraula avui en desús, i us n'estaré sempre agraït. Us enyorem!

Heu provat d'apagar-lo i tornar-lo a engegar?

2011-01-02T17:51:00.003+01:00

Mireu tan bon punt en tingueu la possibilitat la sèrie "Los Informàticos", The IT Crowd. Brutal. Un exponent genial de l'humor britànic amb tocs subtils i explícits de fricandisme. Per mirar una i altra vegada i descobrir gags ocults sobre les situacions extremes a la que es veuen abocats els protagonistes, treballadors del departament d'informàtica d'una gran empresa amb típica fauna autòctona de les grans empreses, i que resolen el 95% dels problemes tecnològics de la gent amb un "has provat d'apagar-lo i engegar-lo altra vegada?". Vaja, real com la vida mateixa.

Si hem de posar un "però" a "Los Informàticos" és el doblatge en espanyol. No només es perd gran part del treball dels actors, sinó també molts i molts gags que es qieden penjats en la traducció. Estaria bé poder començar a mirar sèries en versió original.

Bé, sigui en V.O. o en castellà, busqueu-la. I si no la trobeu per cap canal, i fent honor al títol de la sèrie, al modus vivendi dels seus protagonistes i passant olímpicament de la llei Sinde (no per res, sinó per la impossibilitat, o la dificultat, d'aconseguir el visionat per mètodes legals -encara que siguin de pagament-), us en descarregueu una còpia de seguretat!

La magnitud de la tragèdia

2010-12-26T11:39:00.002+01:00

Quim Monzó ha vomitat un udol de griso al caire de les clavegueres contra l'Espanyol, en un article a La Vanguardia. El tema del tema d'allò que ha escrit regalimant odi per cada una de les paraules, val a dir que tot és mentida, i valdria més ruixar-ho amb benzina i fotre-li foc abans que mostrar-se del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes... així, almenys, faríem justícia a la descripció de "talibanisme perico" i demostraríem que, com s'intueix en les seves lletres ajuntades, no som més que mil cretins blanc i blaus.

No és conscient, Monzó, de la magnitud de la tragèdia que m'ha provocat. De fet, ara miro l'estanteria i repasso tots els seus llibres, des de "Vuitanta-sis contes" fins a "Self Service", "No plantaré cap arbre" o "Tres Nadals" i em sento estúpid. Estúpid per haver comprat les seves obres enlloc de fotocopiar-les dels exemplars de la biblioteca com faré a partir d'ara, abans que la llei Sinde que tant ha defensat aquest home, s'escoli pels carnets de préstec d'obres culturals. Estúpid per creure que vivíem al millor dels móns. Estúpid per no agafar tots els electrodomèstics de casa (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) i fotre el camp amb la maleta turca a l'Hotel Continental, a Guadalajara, a l'illa de Maians o a qualsevol de les catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, on no hauríem d'escoltar tanta tonteria. És igual. Estúpid per creure que en aquests temps d'esplendor i glòria de la Internacional Papanates en què s'ha convertit certa entitat esportiva del nostre país es seguirien respectant les minories.

Senyor Monzó. Segur que la comparació que va fer Collet sobre l'apartheid no va ser la més encertada. Fins aquí, tots hi estem d'acord, fins i tot uf, va dir ell, el conseller delegat blanc i blau, quan la va haver pronunciada. Potser hauria d'haver tirat cap a "lo catalanesc", cap a la mort de l'aranès respecte una llengua opressora com és el... català, no? I és que els catalans demostrem que seguim tenint aquests tics imperialistes (heretats dels almogàvers?) en qualsevol àmbit. La democràcia és també el respecte a les minories, company! Hauríem de veure a més a més de "la paja en el ojo ajeno, la viga en nuestro ojo".

També m'agradaria matisar tímidament el contingut de l'article. Cert és que els mitjans de comunicació privats poden optar per parlar dels temes que més audiència (i diners) els reportin. Però els públics també? Si és així, TV3, a les 9 del vespre, en prime-time, enlloc de programar el TN, hauria d'emetre "Dónde estás corazón" o una pel·lícula pornogràfica, per exemple, per rebentar audímetres. I tots contents! I finalment, no parlem de fer-nos les víctimes, que en això, vostè i els seus en saben molt. De tant girar la truita, em feu entrar son... Zzzzz!

Estimat Dani!

2010-12-17T11:44:00.002+01:00

Hola, Dani!

Ja sé que fa molt poquet que et vaig escriure per darrera vegada, però a les persones que aprecies de veritat, no te les pots treure del cap. Com ja saps, demà ens visita un gran amic teu, l'Andrés, i ho fa convertit en el millor jugador del món.

Pels detalls que ha tingut amb tu, per la vostra amistat, i perquè se'l veu un tio collonut, no pateixis que el tractarem molt bé. Vaja, com ho feies tu quan us enfrontàveu. Si abans del partit tu li donaves la mà, nosaltres l'ovacionarem. Si durant el partit tu no dubtaves en emprar-te al 100% quan t'encarava, nosaltres el xiularem i l'esbroncarem. Si després dels 90 minuts us canviàveu la samarreta, nosaltres l'acomiadarem dignament sigui quin sigui el resultat (sempre que l'Espanyol guanyi, és clar... és broma!).

Saps què em sembla? Que l'Andrés acabarà jugant a l'Espanyol. Ho farà amb 33, 35 o 47 anys, no ho sé. Però lluïrà la blanc i blava amb el 21 a l'esquena. En saps alguna cosa tu?

S'acosta el segon Nadal sense tu. I aquestes són èpoques de pau, amor i felicitat, però també complicades quan t'obliguen a viure-les lluny de la gent que estimes. Així que, ja ho saps, des d'on ets dóna molts ànims i forces a la Martina, a la Jèssica, als teus pares, a tothom qui t'estima, que són, que som, molts. Gràcies per cuidar-los tan bé, gràcies per ajudar a l'Espanyol a fer aquesta gran temporada, gràcies per tot... i recorda que tenim pendent aixecar la Lliga, capi!

Una càlida abraçada,
JORDI

P/D: Sé que demà seràs amb nosaltres a Cornellà-El Prat. Em va dir un amic que el Barça s'hauria d'enfrontar a onze jugadors al camp, 40.000 pericos animant des de la grada, i un capità encoratjant-nos des del cel. Així, som invencibles!

L'Espanyol és vunic

2010-12-08T18:48:00.003+01:00

Alejandro González Iñarritu és una mala persona. Només així s'entén que pugui fer pel·lícules tan dures, a la vegada que obres mestres, com "21 gramos" o ara "Biutiful". Això sí, li perdono tot el 'patiment' que em va provocar mentre seia a la butaca del cinema pels detalls sobre l'Espanyol que surten a la pel·lícula. El protagonista, Javier Bardem, és un seguidor perico i a casa seva hi ha banderes de l'Espanyol, escuts, el pòster de l'equip campió de Copa al 2006 i guarda els diners a una mitgeta del club. Imatges blanc i blaves que se succeeixen en pantalla per tenyir-la d'un color més bonic.

Alguns pericos, cosa que m'ha deixat sorprès, fins i tot s'han molestat al veure el nostre equip reflectit en aquest cruel retrat de l'altra Barcelona, d'aquella ciutat fosca i marginal... Res més lluny de la realitat. El film és una oda al pare del director, segurament encarnat en el protagonista, Bardem, que és un progenitor que, dins la desgràcia, lluita amb totes les seves forces per sortir-se'n i per treure els seus d'aquest pou de merda. Que sigui perico (alguna cosa hi té a veure, segur, l'actor i seguidor blanc i blau Eduard Fernández) ens ha d'enorgullir!

El nostre Espanyol és molt vunic!!!

Sortida d'emergència

2010-12-06T13:30:00.004+01:00

Va deixar perdre una vegada l'oportunitat de la seva vida, i com que sabia que aquell comboi no tornaria a passar per la seva estació, en Marc va carregar la motxilla i va començar a caminar en busca d'un itinerari que tornés a creuar ambdós camins. El camí va ser en ocasions, la majoria, dur: pedregós, enfangat, amb pujada, amb un sol infernal que cremava idees i pensaments o, pel contrari, sota una pluja que obligava a abrigar els sentiments dins un cor impermeable que encara convertia la marxa en més feixuga. Cert és que també va transitar per prats verds, amb flors de tots colors, ombres reconfortants i fonts d'aigua fresca que l'ajudaven a no defallir. Però no era l'habitual...

Després d'una dècada fent tentines per aquest laberint amarg i cruel, es va asseure en una roca convençut que mai més pujaria al seu tren. Absort va mirar enrere per desfer el tortuós camí i va plorar. Va plorar igual, impotent, que aquella primera vegada en què les portes del vagó se li van tancar als morros. De sobte, un soroll va assecar les seves llàgrimes. Una sirena llunyana acompanyada d'un xisclet de ferralla que li va semblar música celestial. Era el seu tren, ho sabia. Però no el veia per enlloc. Ni tan sols veia la via.

És igual. Va tornar a carregar la motxilla i va córrer perseguint la quimera del xiulet. "Aquesta vegada no t'escaparàs, encara que m'hagi de posar al mig de la via per aturar-te. Que això seria una temeritat? La temeritat seria no pujar al meu, al teu, ferrocarril". I va córrer, córrer, córrer més, fins que a l'horitzó va veure la silueta allargada de la seva sortida d'emergència.

Gol del vuit

2010-11-19T20:23:00.006+01:00

El jugador amb el vuit a l'esquena comença a córrer amb la pilota. Sap que queden pocs instants per acabar el partit i que si la seva cursa acaba amb èxit guanyaran el títol. Mira al costat i cap futbolista del seu equip l'acompanya; mira enrera i veu els rivals, lluny, molt lluny. Davant seu, quaranta metres completament lliures el separen del seu moment de glòria. Bé, quaranta metres i un porter.

El jugador amb el vuit a l'esquena té tant temps que s'imagina com farà el gol: ho té clar. Anirà de cara a barraca, l'opció més fàcil. A mesura que corre cap a la porteria, però, comença a canviar d'opinió. No. El gol que val el campionat l'ha de fer bonic. Potser una vaselina, passar-li la pilota per sota les cames del porter, driblar aquest últim rival de forma espectacular i entrar ell i pilota a la xarxa. Sí, escolliria aquesta darrera opció.

El jugador amb el vuit a l'esquena, no sap com, però s'ha desempallegat de forma ràpida i precisa del porter rival, i ha entrat ell i pilota a la porteria per inscriure en lletres d'or el seu nom a la història del club. Es gira buscant l'abraçada i l'escalfor dels seus companys, però no n'hi ha cap que s'hi atansi. Decideix, doncs, celebrar-ho amb l'afició. Primer fent l'avió i, a l'alçada del banderí de córner, tirar-se de genolls amb els braços oberts en direcció a la graderia per rebre l'ovació dels seguidors.

El jugador amb el vuit a l'esquena, en ple èxtasi i ja de genollons sobre el terreny de joc, mira enlaire. La graderia és buida, els focus comencen a apagar-se. Cavil·lós, mira a un costat i altre i només veu un jardiner que li diu que no li faci malbé l'herba i que, la propera vegada que tingui una oportunitat tan clara, intenti no ensopegar amb els cordons desllaçats de la seva bota esquerra.

Generació búnker

2010-11-13T13:42:00.004+01:00

Ens agrada molt despecegar la nostra creativitat batejant generació rera generació, especialment en els darrers temps. Des de les poc originals i ja llunyanes “Generació del 27” o del “maig del 69”, fins a noms molt més elaborats i en ocasions amb components filosòfics inclosos com “Generació X” (se suposa que per allò de la incògnita de l’equació), “Y” (en una ostentació de poca originalitat, la següent alfabèticament i cronològica), Ni-Ni (ni estudia, ni treballa... ni independentistes, ni de dretes, eh, Monti!), i ara, generació búnker.

El nom d’aquesta generació emergent és una metàfora de l’aïllament que viuen els nens i nenes de dotze a quinze anys del seu entorn social més proper, per refugiar-se a la fortalesa d’un ordinador i les xarxes (d’arrossegament) socials. De tota manera, la definició es queda curta, ja que hauria d’englobar un col•lectiu molt més ampli. De fet, estem tots enganxats a l’ordinador: a casa, a la feina i, fins i tot, ara al tren, al metro o als parcs ens refugiem en la maquineta i ens oblidem de persones i paisatges del voltant. Tinc raó o no? I no diguis que no, perquè estàs llegint aquesta xorrada enlloc de xerrar amb la persona que tens al costat, llegir o prendre’t una cerveseta ben fresca al bar de la cantonada...

Cafè sense sucre

2010-11-12T16:52:00.003+01:00

-T'he d'explicar un secret...
-Digues. -va dir ella amb una cara que expressava neguit per la situació i certa indiferència per la notícia.
-Recordes la primera vegada que vàrem quedar? Sí, allà a aquell bar del poble del costat, que era a punt de tancar, que sonava la cançó de 'Titanic'. Sí, exacte, allà mateix. Doncs estava tan nerviós quan et vaig veure... (ostres, que ridícul em sento per explicar-li) que em vaig oblidar de posar-hi sucre al tallat. Sí que vaig notar que tenia un gust extrany, més fort que habitualment, d'una agradable amargor a la qual em vaig començar a acostumar; hem comprovat que en aquesta vida no tot és dolç, que el ventall de sapiditats és immens, i que malgrat ens agradaria que tot tingués aquell sabor anhelat, són pocs els moments en què podem fruir del mateix. I la majoria d'aquests instants de cel, me'ls has donat tu. Prendre's el cafè sense sucre, a part que em va acabar agradant, és una lliçó, és un recordatori, és la conjugació del 'memento mori', del 'carpe diem', oracions a les que malgrat ens encomanem dia a dia, fan por. Són amargues. Molta por. Sobretot ara. Et recorden que tens data de caducitat, que un dia no podràs distingir entre els diferents sabors, ni la pituïtària et podrà aconsellar, perquè haurà perdut les seves qualitats, la seva funció. Com jo, com tu, com tots. Que bo que és el cafè sense sucre. Calla, si us plau, no diguis res, tinc tantes coses a expressar-te i tan poc temps... Què és aquest soroll? Sirenes d'ambulància? Diga'ls-hi que baixin el volum, que marxin, que no ens robin aquest instant de dolça amarguesa.

Mentre tancava els ulls, ell va notar la carícia dolça de les seves mans a la cara, com abans, la va assaborir, paladejar, gustejar, i va marxar amb un somriure als llavis. El mateix d'aquella primera cita on va tastar el cafè sense sucre...

Apreciat Dani

2010-11-07T02:05:00.005+01:00

Apreciat Dani:

Per aquí les coses ens van molt bé. Moltíssim. Ens comencem a creure que podem complir els nostres somnis, amb l'empenta dels teus companys, de tots nosaltres i, evidentment, amb la teva. Un dia, no falta gaire, tocarem el cel amb les nostres mans, i des d'allà, més a prop teu que mai, aprofitarem per saludar-te afectuosament.

Què t'haig de dir que no sàpigues. T'enyorem. T'enyorem molt. Ens vas deixar un buit molt difícil d'omplir i per això, és normal que ens vinguis a la ment en aquests moments de glòria, de satisfacció, de mitja alegria (perquè aquesta mai serà plena sense tu!). És doncs, en aquests instants, que més et trobem a faltar.

Saps què? Guanyarem la Lliga. Segurament no aquest any... però ja t'he dit que no falta gaire. Jo somio que ets tu qui aixeca el títol, malgrat sé que és impossible. Ho farà en Luis, en David, en Coro o en Kameni, tan se val... tu hi seràs. Formes part de l'esperit d'aquest sentiment. Ets aquest sentiment.

Ja t'he dit que et trobem a faltar, no? Sí, t'ho he dit, però és que ens agradaria tant que fossis aquí, que vibressis des de l'eix de la defensa amb aquests partits a casa teva, que gaudissis amb la Martina, amb la Jèssica, amb tothom qui t'estima...

T'esperem amic. Una forta abraçada,
JORDI

Emprenyamenta sobre rails

2010-11-04T00:12:00.002+01:00

L'escena que he vist avui des del pis superior de l'últim vagó del tren de les 7:19 entre Sant Celoni i Bellvitge és d'aquelles que fan emprenyar. I molt. No arriba al nivell de la broma pseudo-terrorista de l'imbècil que conduïa un metro a Barcelona, però Déu n'hi do... Així, parats a l'estació de Granollers, un avís per megafonia ha indicat que el tren aturat a la via sis patia una avaria (quina novetat!), i que tots els passatgers havien d'agafar el convoi on jo era. Llavors, la gent ha embogit i hi ha hagut trasvàs general d'un tren a l'altre. Molta gent feia servir el pas subterrani, altra creuava les vies sense ni tan sols mirar a banda i banda. No en vam aprendre a Castelldefels...

Ara bé, el què m'ha fet empipar de debó és que tot això succeïa davant la mirada de quatre vigilants de seguretat que, si bé és cert que al principi han tocat una mica el xiulet per evitar que la gent passés per les vies, després es miraven l'escena des de la distància i, a sobre, amb un somriure a la boca. A mi gràcia, més aviat, me n'ha fet poca... i això que no em paguen per fer complir la normativa.

Mort online

2010-10-29T23:37:00.003+02:00

Es veu que ara els Serveis Funeraris de Barcelona impulsen una nova iniciativa: un bloc del difunt. En aquesta pàgina d'internet, la gent hi pot escriure les seves condolències a la família en forma de comentaris; a més a més, s'hi poden trobar poemes que agradaven al traspassat (i que va triar, se suposa, abans de deixar-nos, si no... quin iuiu!), així com cançons emblemàtiques.
Tot això està molt bé, però a mi, de moment, que no em guardin el domini. I és que, no sé si us hi heu fixat, però en les noranta-dues paraules anteriors d'aquest post, malgrat hi ha fins a quatre referències clares, mai s'ha citat directament el terme "mort". I és que aquest, encara avui en dia ens fa por. Potser, el fet de sobrecarregar la web amb blocs pòstums servirà per convertir la gran xarxa en un espai memorial i restar-li transcendència a aquest pas a una vida millor... vaja, a palmar-la!

Feliç Sant!

2010-10-23T16:44:00.004+02:00

Malgrat ell ja no hi era, tenia la tradició de felicitar-lo sempre pel dia del seu sant i el seu aniversari. Era conscient que no el sentia, que des d'allà on era, per molt que cridés, ell no arribaria mai a escoltar-la. Però necessitava fer-ho. Es llevava, s'asseia al llit i pensava en ell. Li desitjava un feliç sant o un genial aniversari i, aleshores, recordava amb melangia algunes de les coses que havien fet plegats. Al cap d'una estona s'anava a dutxar i seguia vivint el dia a dia intentant no pensar massa en ell.

Avui era un dia d'aquells especials... i es va aixecar amb un formigueig a l'estómac. A fora feia sol, i per dins l'envaïen un còctel de sentiments i sensacions difícils d'explicar. Es va llevar, es va asseure al llit, va pensar en ell i li va desitjar un feliç sant mentre notava com una llàgrima regalimava per la seva galta fins arribar gairebé a tocar dels llavis. Amb aquell gest instintiu de quan un no és vist per ningú, la va caçar amb la punta de la llengua per notar-ne, no el seu gust salat, sinó un sabor superb, excepcional, de dolçor mesurada i exquisit regust de móres de bosc... com aquelles que anaven a buscar plegats.

N'estava convençuda que ell l'havia sentit i així li expressava... Amb mitja rialla de felicitat sincera va baixar cap a baix amb el temps just de veure com un paper planejava per sota la porta d'entrada de casa. "Mil gràcies. Un petonàs", deia la nota. Estupefacte i embadalida va obrir la porta d'una revolada, va baixar els set esglaons de l'entrada i no va veure res més que la solitud d'un carrer de poble buit. Abans de tornar a entrar, però, va mirar amunt i va cridar: "De res. Que passis un genial sant. T'enyoro!".

Avui, entrevista a Ràdio DOS 84

2010-10-21T00:26:00.003+02:00

Avui, de 7 a 8 del vespre, seré a Ràdio DOS 84, al programa el Racó del Llibre, un molt bon programa que demostra que es pot fer ràdio de qualitat (de molta qualitat) des d'una emissora local. Parlarem sobre el llibre "Jordi Vidal, l'ofici d'arbitrar", i recordaré el meu pas per aquella gran ràdio. Recordeu "Aquella encisadora nit en què em va picar un mosquit"? Vàrem posar aquest títol perquè, al ser tant llarg, se'ns menjava ja bona part del programa i no havíem de parlar tant... quins temps! Si ara no callem!

Excés de creativitat (XL)

2010-10-19T00:23:00.004+02:00

Si Star Trek es rodés al Camerun, seria una "africada"?

Aclariment: XL és quaranta en números romans... no la talla dels pantalons, ni que aquest "Excés de Creativitat" sigui més gran que els anteriors!

Ventdelplà, el millor queda per venir

2010-10-18T00:25:00.006+02:00

Tot just ha acabat Ventdelplà i he sortit al carrer a passejar la Nuki, la meva gosseta. A l'obrir la porta, l'aire es notava diferent. Igual com passa durant la nit de Nadal o la nit de Reis, l'ambient a Breda tenia un no-sé-què que el feia especial. La sèrie que ha viscut a la nostra vila durant els darrers cinc anys ha dit adéu, i ho ha fet amb un diàleg entre dos dels personatges més emblemàtics: en Julià (Marc Cartes) i la Teresa (Emma Vilarasau).
Com si els guionistes de la sèrie es dirigissin directament a Breda, ell, el veterinari més desitjat de Catalunya, li pregunta a la doctora:
-Quin balanç en fas d'aquest temps a Ventdelplà?
I ella respon:
-Positiu. Però el millor queda per venir.

Tota la raó. L'arribada de Ventdelplà a Breda ha resultat, a totes totes, positiva pel nostre municipi. Més enllà que els visitants vinguin a veure "el Bar Tramuntana" o "Casa de la Teresa", obviant el majestuós campanar romànic, l'església o l'espectacular entorn de Breda; la promoció del municipi ha estat espectacular. Malgrat potser no l'hàgim aprofitat convenientment (encara que alguns hàgiu fet servir l'excusa per lligar, lladres!), que Breda es convertís dues vegades a la setmana en Ventdelplà ha estat bo. Ha estat positiu. Però el millor queda per venir.
Breda és genial... i ho serà molt més! Us ho perdreu?

L'ordre dels factors altera el producte

2010-10-17T13:14:00.004+02:00

Per anar a buscar bolets, cal complir amb tot un ritual. T'has de posar roba còmode, sabates velles o d'anar a la muntanya, agafar un cistell, i anar bosc endins a la recerca del millor rovelló, en busca d'aquell cep que serà l'enveja dels veïns o d'aquella erola de rossinyols de pi per fer amb all i julivert. Vaja, t'has d'arriscar a no trobar-ne.
No val això de sortir al jardí de casa i trobar-te set o vuit pinetells. Perquè en aquest cas, el què has de fer és deixar-los. Quan, no es compleix el ritual, i t'ho donen tot fet, el millor és girar cua i anar cap a casa. Encara que després et passis tot el dia barrinant que els hauries d'haver "caçat"... Veritat, Raúl?

Agraeixes la caiguda!

2010-10-12T18:44:00.002+02:00

Si ve l'instant que veus que defalleixo
--sóc feble al capdavall, ho saps com jo--
no em deixis desistir.

El gran Martí i Pol és un dels molts que ho avisa una i altra vegada en les seves poesies. No és l'únic. Poetes, cantants, escriptors, psicòlegs, consellers sentimentals a mig gas, mossèns, familiars, amics, companys... fins i tot en Xavier Gabriel, l'opositor d'astronauta gràcies als bitllets de la Bruixa d'Or li va dir a l'Albert Om a "El Convidat" (un bon programa que sempre s'ha d'espatllar colant-hi alguna cosa del Barça): "La meva principal virtut, cada vegada que caic, em torno a aixecar".
Quan notes el gust de la sorra als teus llavis, quan tens el cos fet un manyac per la caiguda, quan els músculs no responen a la ment ni la ment vol manar l'aparell locomotor... és aleshores, quan tot tant complicat sembla, que cal fer el cor fort. Si aixeques el cap i pots mirar més enllà de la fosca terra i de l'asfalt insolent que guanya dia a dia lloc als boscos, veuràs que el cel apareix tenyit d'un blau intens que acompanyarà el teu jorn. Respira fons i mira l'espill que reflecteix la teva situació.
Hi veuràs experiències viscudes que mostraran els diferents camins. És aleshores quan agraeixes haver caigut! Tu no vols acabar d'aquella manera...

Noves accepcions a l'IEC

2010-10-10T16:03:00.005+02:00

sibinejar
1. v.intr. (LC) fer broma absurda i sense sentit després de dinar i buidar algunes ampolles de cava.
2. v.tr. (LC) posar a prova la paciència de les parelles dels descendents i/o germans/germanes després d'un àpat.

I amb les fotos de carnet, regalem una operació d'apendicitis

2010-10-07T23:00:00.002+02:00

Es veu que des d'aquest mes d'octubre, les fotos del carnet de conduir, per obra i gràcia de les autoritats incompetents que ens toregen des de les diferents institucions, només les poden realitzar els Centres Mèdics que fan la revisió pseudo-mèdica pel carnet. Chapeau!
Si aquests pseudo-metges ja feien malament la seva feina, regalant (a canvi d'una sucosa quantitat de diners) carnets a persones que no reunien les aptituts suficients com per portar un cotxe (després de proves que no serveixen absolutament per res), ara es dedicaran a fer de fotògrafs. Així, si els en surt alguna que no és borrosa podran dir que són artistes...
Una mesura totalment surrealista, que hauria de movilitzar el gremi de fotògrafs professionals. De fet, jo proposaria que tots els establiments de fotografia posessin cartells a les portes dels comerços i anuncis als mitjans de comunicació indicant que "amb unes fotos de carnet, es regala una operació d'apendicitis". Si els metges agafen la càmara, nosaltres agafarem el bisturí! Vols un retrat? Passa al quiròfan!

El fúmbol es asín (I)

2010-10-05T13:44:00.003+02:00

De les tòpiques rodes de premsa del món del futbol, a vegades s'escapen algunes perles que es fa difícil no destacar. A continuació, citaré algunes de les frases que haurien de servir de capçalera de molts futbolistes per no fer el món de les declaracions més avorrit... No seran les últimes!
Avui, futbol i festa:

."Puc jugar a qualsevol lloc del camp. Al llit, també sóc una mica així" (Steven Gerrard, futbolista del Liverpool)
."Al 1969 vaig deixar les dones i la beguda, però van ser els pitjos 20 minuts de la meva vida" (George Best, exfutbolista britànic)
."Vaig gastar molts diners en futbol, dones i cotxes. La resta el vaig malgastar" (George Best, altra vegada!)
."Veure futbol és com veure sexe, està bé, però és millor practicar-lo" (Alex James, exfutbolista britànic)
."Un rival sense interés atacant? És com intentar fer l'amor amb un arbre" (Jorge Valdano, filòsof, futbolista o entrenador o... argentí)
."La pretemporada està essent molt dura. Ens aixequem a les 9 del matí!" (Davor Suker, exfutbolista de Madrid i Sevilla)
."Només marco gols si surto a les nits" (Romario, exfutbolista brasiler)
."M'han preguntat si he vist el partit de la Juve, i he dit que l'havia vist fins al gol d'Amauri i després l'hem deixat de veure, perquè hi havia calamars per sopar (José Mourinho, entrenador del Madrid)
."Juguem a futbol per viure moments feliços" (Carlos Kameni, porter de l'Espanyol)

Paisatges o platós?

2010-10-04T12:42:00.002+02:00

Vaig conéixer el treball del fotògraf Peter Lik fa un bon grapat d'any a Cairns, una ciutat del Queensland australià. Aleshores, no era tan famós com ho és ara, que compta amb galeries permanents a Las Vegas, Aspen, Miami, Nova York, Honolulu i, evidentment, Austràlia.
El què més em va sorprendre de la seva obra és la irrealitat amb la qual reflecteix la realitat. Lik és capaç de mostrar el paisatge més verge del planeta, posem per cas l'Outback australià, com el plató de cinema més futurista il·luminat de la forma més transgressora possible.
Gràcies a aquest xoc, a aquest "yin yang", a aquesta dualitat entre la realitat i el món oníric, les seves fotografies transmeten unes sensacions de calma i espiritualitat difícils de trobar en el món actual.

Presentació del llibre "Jordi Vidal, l'ofici d'arbitrar"

2010-09-30T00:01:00.000+02:00

Demà divendres, es presentarà el llibre "Jordi Vidal, l'ofici d'arbitrar", la biografia del considerat millor àrbitre del món de l'hoquei sobre patins, que s'ha retirat aquesta temporada, escrita per un servidor.
L'acte serà al Bar Novell de Figueres (c/Méndez Nuñez, 3, entre la Plaça del Gra i l'Estació de Renfe), a partir de dos quarts de 8 del vespre. A l'acte no hi faltaran les personalitats més destacades del món de l'hoquei.
Us recordem que el llibre es pot adquirir a diferents llibreries especialitzades (Trèvol i Estanc Rodà de Breda o Mallart de Figueres), així com a l'adreça llibrevidal@gmail.com, o bé parant-me pel carrer.

Pac-Man o come-cocos?

2010-09-29T06:01:00.003+02:00

És bo de tant en tant redescobrir nous clàssics i demostrar als 'amateurs' d'aquest joc qui és el millor... espero que t'hagi quedat clar Dieguito! Però no et preocupis, tens tot l'hivern per entrenar.
Realment, quan jugues a un joc com el Pac-Man t'adones que no calen grans gràfics, ni 3D, ni acceleradores gràfiques, ni manà, ni cap artilugi sofisticat per gaudir... només que els creadors del 'divertimento' tinguin una mica d'enginy!

Enlloc de cortines, persianes

2010-09-27T01:33:00.002+02:00

Deia Shankly, mític entrenador del Liverpool, que si l'Everton jugués al jardí de casa seva, tancaria les cortines. Doncs bé, adapto la seva filosofia i la subscric, amb només alguns matisos. Dic: si el Barça - Madrid es jugués al jardí de casa, no tancaria les cortines, sinó que tancaria les persianes i porticons amb clau i forrellat.
Tan és així, que pel proper clàssic entre blaugranes i blancs, tot i que hi ha eleccions catalanes pel mig, hem decidit amb dos pericos més, fotre el camp i anar a veure un apassionant West Ham - Wigan a Londres. Em fa gràcia veure jugadors com en Jordi Gómez o, especialment, en Roman Golobart a qui he vist créixer a Sant Adrià, saltar a un camp mític com Upton Park... mentre penso que es confitin l'adulterada lliga espanyola.
Sense anar més lluny, ja fa quaranta-tres partits que a l'Espanyol no li piten un penal (a favor, perquè en contra n'hi han pitat molts). Contant que cada partit són noranta minuts més quatre d'afegit (un a la primera part i tres a la segona), els blanc i blaus acumulen més de quatre mil minuts sense xutar dels 11 metres...

Estiu plujós

2010-09-26T03:38:00.003+02:00

Les noves tecnologies l'havien portat fins a aquell maleït atzucac. El 'voyeurisme', la tafaneria, la necessitat de constatar que la lluita, la seva lluita, tenia sentit li havien jugat una mala passada, etzibant-li un cop a la cara semblant al colpeig de l'aire calent d'agost quan un surt de casa. Ara no hi havia marxa enrera. Valorava aquest temps estèril i es sentia feble.
A fora, plovia, vaja, com havia fet durant molts dies d'aquell estiu. Pensava que oblidar era la millor resposta, la pitjor venjança, però seguia entossudit en repassar una i altra vegada una llista caducada, sense ànims per contestar ni replicar. Mentrestant, les gotes capritxoses i entremaliades feien curses pel vidre de la finestra per desaparèixer primer.

Etern... fins que s'acaba

2010-09-25T01:34:00.003+02:00

Aquesta setmana, ha aparegut al paviment d'un petit carrer de Granada, escrit amb pintura la frase "T'estimo" en cent idiomes diferents. La iniciativa ha tingut gran èxit entre els vianants, molts dels quals han suggerit canviar el nom de la via per carrer de l'Amor, carrer dels Enamorats o carrer del Cor. De tota manera, a l'Ajuntament no li ha fet tanta gràcia i avui mateix ha enviat una brigada de neteja per elminar qualsevol rastre d'aquesta bucòl·lica poesia urbana.
Una metàfora, tot plegat, de l'amor a la vida real, que és etern... fins que s'acaba!

Llenguatge bèl·lic

2010-09-24T01:32:00.003+02:00

Mentre he estat fent cròniques esportives he evitat emprar, en la mesura del possible, paraules com "disparo", "fusilar", "batalla", "retaguardia" o "flanco", entre d'altres. No penso que fent servir aquest llenguatge es fomenti la violència ni molt menys, no sóc tan purista com Guardiola ni tan inconscient com Inda, però com menys arrelats estiguin aquests termes bèl·lics dins l'imaginari col·lectiu, millor que millor.
Ara bé, a vegades es fa complicat buscar 'sinònims'... i és que l'esport en general, i el futbol en particular, s'han convertit en les guerres del segle XX i XXI. Ho diu una filòsofa com Shakira, o el seu negre, a la cançó Waka-Waka ("la única justa de las batallas"), i ho demostra la iconografia i els rituals de cada partit. Les ensenyes de l'afició o els colors contraposats als del rival en són algun exemple.
Llàstima que alguns aprofiten l'avinentesa per generar violència... tan és si en una crònica llegeixen "disparo" o "chut"; la qüestió és anar a fer mal.

Nespresso... què fem?

2010-09-23T01:41:00.004+02:00

Qui més qui menys ja ha pogut gaudir d'un bon cafè Nespresso a casa seva o a la d'un col·lega (i segur que us ha agradat més el de casa aliena... més que res perquè us heu estalviat els més de 30 cèntims que costa una capsuleta!). I és que els avantatges d'aquest sistema per fer cafè són múltiples: el gust, la celeritat en l'elaboració, el fet que no s'embruti pràcticament res...Ara bé, el què ja no agrada tant és el preu per prendre's un cafetó a casa.
Per això, s'estan estudiant sistemes per reomplir les càpsules (sistemes que suposen perdre temps, embrutar la cuina -o l'oficina-, menys sabor... amb la qual cosa surt més a compte 'tirar' de la cafetera de braç tradicional).
Sí és cert que ja comencen a sortir 'succedanis' de les capsuletes, de la mateixa manera que està passant amb els cartutxs de tinta per les impressores. Esperem que aviat les marques blanques de les grans superfícies comercials puguin oferir-nos les seves capsuletes, a un preu molt menor de l'actual... perquè no ens enganyem, actualment estem pagant la idea i no el cost real del producte. Nespresso ja s'ha cobrat la propietat intel·lectual del seu sistema, ara ens toca als consumidors gaudir d'aquest cafè sense haver de demanar un crèdit al banc cada mes... i que no es preocupin, que les màquines les continuaran venent ells (igual que les càpsules pels més sibarites).

"The Big Bang theory" per l'incertesa de "Lost"

2010-09-22T02:04:00.001+02:00

Vaig començar a mirar "Lost" per la mateixa raó que alguns adolescents comencen a fumar, per dinàmica de grup. I ho vaig fer fa escassament tres mesos, temps suficient per haver arribat a la part final de la sisena i última temporada. I la veritat és que està bé... Malgrat tot, el fet que tothom parli malament del final i de l'epíleg fa que dubti si continuar...
De moment m'estic menjant els dubtes amb capítols de "The Big Bang Theory"... Quina gran sèrie!

Publicitat gratuïta

2010-09-21T01:15:00.002+02:00

Res, que ja ha sortit el llibre "Jordi Vidal, l'ofici d'arbitrar". I com que sé que en vols comprar un, et dic com ho pots fer: demanant-me'l a mi directament, enviant-me un correu a mi o bé a l'adreça llibrevidal@gmail.com, o en diferents llibreries (Trèvol i estanc Rodà de Breda, Mallart de Figueres...).
T'agradarà, ja que explica diferents anècdotes del món de l'hoquei, extrapolables a altres esports... Saps què hi fa un porquet al mig d'una pista? O per què una dona s'espera a l'habitació d'hotel d'un àrbitre? Si llegeixes les pàgines d'aquest llibre, ho descobriràs!

Labordeta, descansa en pau

2010-09-20T13:57:00.003+02:00

Un barri de Sants vídu, un país sense motxilla, una chunta separada, una guitarra orfe, una ploma sense tinta, un "a la mierda" amb sentit...
Descansa en pau, José Antonio!

Anuncis encertats

2010-09-19T06:52:00.002+02:00

He criticat força vegades TV3, segurament de forma justa pel seu indigne tracte amb l'Espanyol, però ara toca treure's el barret amb les darreres campanyes promocionals de la televisió. La d'estiu, era correcte, i les cortinetes de tardor, amb el número '3' imitant famosos videoclips com 'Thriller' de Michael Jackson, 'Bohemian Rapsody' de Queen o el 'Bon Dia' de Els Pets, són sublims.

Llàstima que la 'caguen' de nou en la selecció d'imatges per anunciar la programació d'aquests mesos... en un simple i ràpid anàlisi quantitatiu, es pot apreciar l'exagerada diferència entre l'ús desmesurat d'imatges del Barça, i d'altres equips catalans com Espanyol o Penya, una per banda. Però vaja, si el dia que l'Espanyol ha guanyat a l'Almeria (1 a 0) y el Madrid a la Real (1-2) s'atreveixen a obrir amb els 'merengues', per què esforçar-nos en fer-los entendre aquest greuge en la publicitat si no apliquen el criteri de proximitat en la informació?

Excés de creativitat XXXIX

2009-10-28T20:11:00.000+01:00

Quan algú truca des de la biblioteca o la universitat, ho fa amb "número culto"?

Excés de creativitat XXXVIII

2009-09-19T12:08:00.001+02:00

Cuando se inventen los ordenadores sumergibles, se llamarán "PC's"???

Bones sensacions

2009-09-13T14:53:00.002+02:00

Malgrat el resultat d'ahir, em quedo amb les sensacions viscudes al camp. D'entrada, el record a Dani Jarque, l'estrena oficial del nou estadi i l'entrega d'una graderia envers a un equip anímicament i física tocat. Però per damunt de tot, em quedo amb el càntics de l'afició del Madrid. No els que entonaven per animar el seus, sinó els que ens dedicaven a nosaltres: "A segunda, a segunda"; "Pericos y culés, la misma mierda es"...
A mi, què voleu que us digui, això m'agrada, malgrat que els de sempre, Ronceros madrilenys i Canuts catalans continuaran pregonant als quatre vents que som equips germans: ja, ja, ja! L'ambient hostil (dins l'esportivitat, sense caps de 'cochinillo' ni ampolles de JB) que es va trobar ahir al Madrid no l'havia viscut en cap camp de la Lliga. I només és el principi...

Llogar el carnet

2009-09-10T20:32:00.002+02:00

Trobo absolutament lamentable aquells pericos que intenten fer negoci amb la visita dels merengues. Aquells que volen llogar el seu carnet (per un preu estratosfèric) i no els importa gens ni mica si el portador del tros de plàstic és perico, merengue o culé. Mai, a la meva vida, llogaré el meu carnet. Ho trobo indigne. D'entrada, el faré servir jo. Si no el faig servir, com he fet durant els darrers anys que entrava 'by la face', el deixaré a la penya perquè se n'aprofiti un altre perico. Cadascú amb la seva consciència!

El plàstic fa fàstic

2009-09-06T20:42:00.003+02:00

Aquesta conya de les bosses del supermercat em comença a semblar esperpèntica. D'acord que el plàstic és més contaminant que una camiseta del Bar$a a Cornellà-El Prat (que ja és dir!), però d'aquí a vendre aquesta postura com una oda a l'ecologisme hi va un munt. Perquè ho amaguin com ho amaguin, no és més que raons econòmiques les que han portat al punt de fer pagar les bosses de plàstic. No perquè fagin 'quartos' amb les que cobrin, sinó pels que deixen de gastar amb les que donaven abans. Conclusions:
1. Si pago la bossa, que no hi hagi publicitat.
2. Si no volen contaminar amb plàstic, que donguin bosses de cartró reciclat!

Rèquiem

2008-04-22T09:44:00.001+02:00

Sant Jordi ha mort.
Visca Saint George!
El seu esperit,
diluït.
Entre autors merdiàtics
i roses amb espines de plàstic.

(Sempre ens quedarà el United!!!)

Excés de creativitat XXXVII

2008-04-09T17:18:00.000+02:00

Podríem afirmar que George Bush és gent-usa?

Laporta i la Xina

2008-04-07T14:03:00.002+02:00

Els periodistes tenim aquell art de furgar en les ferides d'aquells qui estan tocats. I jo no sóc una excepció... més si tenim en compte que aprofitaré com a bon oportunista els crits que van sonar ahir contra Joan Laporta per tirar d'hemeroteca. Em remonto a uns mesos enrera, quan el personatge en qüestió va estar a punt de tancar el tracte pel nou patrocinador de la camiseta blaugrana amb... la Xina. Sí, senyor. Què hagués passat si en aquests dies de polèmica entorn la flama olímpica, Henry, Eto'o, Ronaldinho i la resta de catalans que conformen l'equip lluïssin aquest eslògan? Ara, però, aquest home que va entrar com a Kennedy i ara actua com a Hugo Chávez (quina gran frase de Bañeras!) ja s'afanyaran en pronunciar un "Free Tibet", perquè ven més. Potser els periodistes no som els únics oportunistes.

Gucci-Ecs!

2008-04-04T13:50:00.003+02:00

Fa dies vaig escoltar per la ràdio l'entrevista a un dels capos (l'ús d'aquesta paraula no és gratuït) d'una botiga de Gucci, i explicava que un bolso de la seva marca valia 900 euros. La periodista, sorpresa, li va comentar en to de broma que aquest preu no estava fet per mileuristes, i el desgraciat es va adornar: "No somos una ONG. Y los mileuristas, ya tienen las tiendas de chinos para comprar".
Apreciat Sr. Gucci:
No m'esperi mai a la seva botiga. Primer, perquè el pressupost no m'arriba ni per comprar-li una goma de cabell. I segon, perquè encara que tingués diners suficients, preferiria regalar-los que no enriquir-lo (més). Es pot ser ric, però no es pot menysprear (i menys ridiculitzar) a aquells que passen/passem dificultats per arribar a cap de mes. Una cosa és tenir calés, i l'altre ser un imbècil.
I per una vegada li faré cas. Tampoc compraré res 'Gucci' en un top manta, perquè mira que són lletjos de collons els vostres dissenys. Gucci-Ecs!!!

Excés de creativitat (XXXVI)

2008-03-19T14:00:00.002+01:00

En aquests moments de guerres internes, ERC passa a dir-se Esquerda Republicana de Catalunya?

Barril buit de llibres

2008-03-18T11:19:00.003+01:00

No era Sant Jordi, malgrat això, passejant per l'FNAC (només per mirar, sense comprar... coses de la hipoteca!) ens vam trobar amb un dels autors catalans més reconeguts: Joan Barril. I l'encontre em va xocar. Vaig anar directament a l'estanteria on hi ha els seus llibres (d'on ell venia) i em vaig decebre... només n'hi havia un. De tota la seva obra, un únic representant. Antic i car. Llavors vaig entendre per què, quan ens vam creuar, li va fer un gest amb la cara, a algú indeterminat, indicant que volia marxar d'aquell temple del consumisme. Nosaltres el vam seguir.

Tenir fills

2008-03-13T17:50:00.002+01:00

Les darreres setmanes no han estat marcades pels protagonistes ni de les eleccions ni del futbol, sinó per les seves filles. Va començar la nena de Rajoy, per després la Chacón postular-se com la del Felipe (es veu que li van pujar els colors a l'expresident mentre el pare Chacón es mirava de reüll la seva dona). Veient que la cosa funcionava, altres es van apuntar a la moguda. L'Avi Enric, aquell francés que juga (o per ser més exactes, està) al FC Barcelona dóna la culpa del seu mal rendiment al fet de no poder veure la seva filla amb més assiduïtat... i Xabi Alonso, obre una guerra civil amb el seu entrenador al Liverpool, Rafa Benítez, per demanar quedar-se al part de la seva senyora enlloc de disputar un partit.
Estem d'enhorabona. Que els 'babys' tinguin aquest protagonisme ja essent tant petits només pot aportar notícies positives. Si acabats de nèixer tenen aquest poder, què passarà quan tinguin vint anys? Per fi podem cridar i desafogar-nos: Adéu a la puta generació X!!!

Excés de creativitat (XXXV)

2008-01-25T12:45:00.001+01:00

"Amanyar" un sorteig, és comprar una butlleta de la ONCE a Saragossa?

(Ideat by Patri, dedicat to Montañés)

¡Tiembla, Barça!

2007-11-25T23:49:00.000+01:00

(Crònica publicada al BiB del 26/11/07)

El Espanyol supo maravillar y sufrir en Pamplona, y ya espera con ansias el derbi del sábado

Valverde insistió a lo largo del parón que, antes de pensar en el derbi, se tenía que jugar el partido de Osasuna. Ahora, éste ya se ha disputado y se ha ganado, y en las mentes blanquiazules sólo hay espacio para una idea: derrotar al Barça. Y es que, después de la victoria de ayer en el Reyno de Navarra, el derbi de la próxima jornada pinta a las mil maravillas, pues puede significar la consolidación del equipo en las plazas de Liga de Campeones, incluso por encima del máximo rival ciudadano. Todo un lujo.
Llegar en esta situación al primer tercio de competición no ha sido fruto de la casualidad. Poco a poco, el Espanyol ha logrado mostrar todas sus virtudes y disimular alguno de sus defectos. Si en la columna del debe a principios de temporada debíamos anotar las pájaras que condenaron al equipo a dejarse remontar partidos francos como ante Betis o Recreativo, ahora esa experiencia ha hecho invulnerables a este virus a los de Valverde. Ayer, el Espanyol supo sufrir en el último cuarto de hora, tras el gol de Portillo, y logró hacer valer la ventaja adquirida en una primera mitad excepcional. El juego de los blanquiazules en la primera hora de partido fue sublime, imprimiendo un ritmo de partido bestial que dejó la previsible ‘trempera’ inicial de Osasuna en puro gatillazo.

Intenciones claras
En ningún momento escondió el Espanyol sus ganas de llevarse los tres puntos de Pamplona, teniendo en cuenta lo que éstos significaban para la clasificación, y a los tres minutos Tamudo ya avisó a Ricardo de lo que se le venía encima. Primero con un lanzamiento que acabó en córner, y después, peinando el propio saque de esquina tras error del guardameta local. Con el capitán perico y Riera tocados por una varita mágica, y la calidad de hombres como Luis García o Valdo, cada vez que los de Valverde pasaban del centro del campo el Reyno de Navarra enmudecía. Luis lo provó en un par de ocasiones con una media vuelta y un chut de la frontal que paró Ricardo, pero fue Tamudo, sobre el cuarto de hora, el que más se acercó a inaugurar el marcador. Valdo empezó la jugada y dejó en banda derecha para la llegada de Luis García. El asturiano sacó un centro raso y fuerte que dejó, tras un rebote, a Tamudo solo ante el meta de Osasuna, pero el delantero perico lanzó al muñeco y se quedó sin premio. Osasuna, por su parte, sólo inquietó mediante lanzamientos de falta a la olla que no encontraron rematador, gracias al buen hacer de la zaga blanquiazul.

Fútbol total
No quería el Espanyol que la primera parte muriera sin goles, y a la media hora enarboló una brillante jugada que significó el primer tanto del partido. Riera recibió como interior y abrió más a su izquierda donde apareció un Luis García con movilidad y libertad absoluta. El 10 centró al segundo palo donde Valdo, con la cabeza, dejó atrás, como mandan los cánones, para la llegada de Ángel que desde el corazón del área grande encontró el camino de la red. El de Girona, que anotó de este modo su tercer gol en Liga de la temporada, fue la principal novedad en el once de Valverde, acompañando a Moisés en el doble pivote. El resto del equipo era el que los aficionados blanquiazules ya empiezan a recitar de carrerilla, con la excepción de Lacruz por Zabaleta, que se quedó en casa descansando.

Erre que erre
La mínima ventaja no contentó al Espanyol, que siguió mostrando su infatigable ambición y, casi a continuación, marcó su segundo tanto. Valdo, que firmó su mejor partido como perico en su vuelta al estadio donde le ha visto crecer como futbolista los últimos cinco años, se estrenó como goleador con su nuevo club. El leonés cogió el balón en el pico del área, se adentró, rompió la cintura a Puñal con un doble recorte sensacional, y batió por abajo a Ricardo.
Sólo la entrada del mexicano Vela en la segunda mitad logró igualar mínimamente la contienda, si bien eran los espanyolistas los que seguían gozando de las mejores ocasiones. Jarque, con una doble clarísima oportunidad al cuarto de hora de la segunda, o lanzamientos desde la frontal de Moisés, Ángel o Luis García pudieron haber abierto el camino a la goleada, pero fue Osasuna el que recortó distancias. El propio Vela centró de primeras habilitando a Portillo que con la cabeza batió a un inspiradísimo Kameni. Eso ocurría a falta de un cuarto de hora para la conclusión del encuentro y desde este momento hasta el final tocó sufrir. Los avances locales por la izquierda eran constantes y Valverde movió un par de fichas para evitarlos, primero recolocando temporalmente al recién ingresado Moha en esa banda para ayudar a Lacruz, y después, sobre el tiempo reglamentario, dando entrada a Chica por el navarro en el lateral derecho. Esto ocurrió después que Vela obligara a Kameni a lucirse, una intervención que permitió al Espanyol volver con unos tres puntos que mantienen al Espanyol sólo un peldaño por debajo del Barcelona… una situación que cambiará este sábado, muy a pesar del banquillo visitante de Montjuïc, que verá peligrar de nuevo su integridad.

Poc professional

2007-11-15T11:01:00.000+01:00

De vegades, un també es permet els petits excessos o plaers de fer-se una foto amb els seus ídols. Qui no recorda Lauridsen jugant a Sarrià? Sense paraules, que de ben segur aquestes desvirtuarien el seu joc.
P/D: Per cert, no és que sigui gaire alt, però es va fer la foto a dalt d'un esglaó i jo a baix... als grans, se'ls permet tot!

A l'anònim del DdB

2007-11-06T13:24:00.000+01:00

Apreciat (?) anònim (?):

Saps que ens veiem de tant en tant, i en canvi, mai has gosat dir-me res a la cara sobre el que després escrius sense cap responsabilitat. Ets un valent! A la facultat m'han ensenyat moltíssimes coses, i encara que no t'ho creguis, el Diari de Breda, almenys fins ara, si no ha intentat ser objectiu, tampoc ha triat ser subjectiu. No busquis tres peus al gat, perquè no hi són. T'ho dic sincerament. A vegades, no són escrits intencionats, sinó lectures malintencionades. De veritat.
Si creus que falta alguna notícia de la Crida, per posar només un exemple d'un dels quatre partits polítics que es van presentar a les darreres eleccions, et convido, com ja vaig fer quan va nèixer el Diari de Breda, a posar-te en contacte directament amb mi. Sortirà sense cap problema. I sense cap matís. No tocaríem ni una coma, no fós cas que aquests periodistes 'basuara' variéssim dràsticament el sentit del text. (Fins ara, però, no has aprofitat aquest 'servei').
El Diari de Breda va sortir amb la voluntat de parlar sobre tot allò de Breda, no només política, perquè no hi havia cap mitjà que ho fés. Em sembla que ho estem aconseguint, tot i les acusacions polítiques. Sabria que aquestes existirien, perquè vaig formar part d'una llista electoral... Per això, vaig esperar a publicar el DdB un dia després de les eleccions. Tot i això, insisteixo, des dels teus colors s'ha dit que aquest de moment blog va influir en els resultats de les mateixes. És per caure de cul de tant surrealista com arriba a ser.
No creus que si busqués influència política hagués sortit abans de les eleccions i ara, a tres anys i mig vista de les properes, no aprofitaríem per descansar una mica?
En els propers dies publicarem un baròmetre d'opinió. Si els resultats no t'agraden, també diràs que els hem manipulat?
Tinc tantes coses a dir-te, que espero poder parlar amb tu tranquil·lament, asseguts darrera un cafè amb llet, i d'aquesta manera sentir personalment el "Sibina, Sibina..." que has escrit i que m'encanta. De veritat.
Fins que això no passi, només et desitjo "Salut!".

Excés de creativitat (XXXIV)

2007-10-17T19:00:00.001+02:00

Un cap rapat que no es dutxa mai, és un "puerco-skin"?

Excés de creativitat (XXXIII)

2007-10-07T17:35:00.000+02:00

Si en Michael Jackson tornés al passat, seria un "flash-black"?

De la tercera edat

2007-10-01T12:59:00.001+02:00

Sabeu quin és l'equip més vell de Primera Divisió?
El Bar$a, perquè juga amb la Yaya d'en Touré i amb l'Avi Dal.

Política de gol nord

2007-09-27T22:57:00.000+02:00

Les escenes viscudes avui al Parlament de Catalunya no ens poden deixar indiferents, i no per insòlites, sinó perquè comencen a ser habituals. El cara a cara entre Montilla i Mas, repassant el 'curriculum' de cadascú pels mèrits que han fet per ser president, les constants picabaralles sense argumentacions fa poc inèdites a Catalunya i avui diàries (la cirereta l'ha posat Cirera -PP- amb la seva política de terra cremada) ofereixen a ulls dels votants un panorama desolador. De veritat, no volem política de gol nord, no volem hooligans al mig arc, sinó discutir programes i iniciatives... una cosa aplicable, també, a la política local.

Excés de Creativitat (XXXII)

2007-09-22T13:03:00.000+02:00

L'olor d'algú que va molt cremat és "per-fum"?

Ment en blanc

2007-09-21T11:30:00.001+02:00

Quant temps fa que no em dedico a pensar? I si no ho faig, no existeixo. Per aquesta regla de tres, podem assegurar que l'espècie humana ha desaparegut? Som alienígienes? Per què tothom és de color verd? Per què em mireu? Jo no he sigut. Sóc dels vostres. On em porteu?
Per què m'heu trencat el carnet de l'Espanyol?

El preu de la fama

2007-09-20T19:00:00.000+02:00

Tinc ganes de demanar un prèstec d'aquests que molen tant i que arriben amb una celeritat sorprenent... i és que, des que Imanols Arias, Carlos Soberas o Aidas (no sé ni com es diu l'actriu que interpreta aquesta sèrie) ens matxaquen en reiterants anuncis assegurant-nos que els prèstecs amb interés astronòmic són una canya, doncs anhelo comprovar-ho. O no. Perquè aquests que ens diuen "el comodín de la llamada" i tonteries similars sabran quin és el preu de la fama, però no el preu de la vida. Que ja les passem prou magres havent de pagar hipoteques i factures vàries com perquè ens enganyin amb el diner fàcil. A pastar fang, home!

Excés de creativitat XXXII

2007-05-11T16:50:00.000+02:00

Després del 4-0 a Getafe, sabeu quina és la marca de joguines preferida de Rijkaard?
Güi-Güi-ZAAAArd!!!

Glasgow ens espera!!!

2007-05-04T08:22:00.000+02:00

Xaval, xaval... ja estem a la final! És que no hi havia cap rima millor. Del pal 'vaya, vaya, vaya, ens n'anem a Mestalla' o ´'sí, sí, sí, anem a Madrí'. Però tan és, amb rima o sense, estem a Glasgow, a la final de la Uefa. 19 anys després! Quina canya! Quina passada! Per cert, qui ens va vendre la moto, cap al passat mes de desembre, que el Werder Bremen era un superequip, només comparable a la millor selecció brasilera, al Milan de Sachi o Capello, o a la Holanda de Cruyff! Jeje! Parcial de 5 a 1 i... a Glasgow! No tothom ho pot dir això!

Fresc&Co&Popo

2007-05-03T15:37:00.000+02:00

Heu tingut mai la sensació que, sempre que realitzeu una acció, la conseqüència és la mateixa? Un exemple: cada vegada que anem al Restaurant Fresc&Co, el resultat és immediat: visita al lavabo a descarregar a consciència. Casualitat? Conseqüència de les amanides rentades amb laxant? Això sí que és un cas pel C.S.I.!!! Ara vinc...

Complex d'arbre

2007-04-29T16:43:00.000+02:00

Us heu sentit mai utilitzats per algú. Jo sí. Ahir. I més concretament per un gos, que per no ser, no era ni de raça. Estàvem passejant en Kit (el nostre canitxe) amb la Patri per una plaça i se'ns va acostar l'animalet en qüestió. Semblava molt simpàtic, i fins i tot es va acostar a mi perquè l'acariciés. Però tot era una façana. Mentre estava pràcticament enganxat a les meves cames, va aixecar la pota del darrera i com si jo fós un simple arbre (amb tots els respectes per l'espècie) se'm va pixar a sobre. Sort que en Kit em va defensa i, a partir d'aquest moment, va començar a grunyir a l'incontinent animalet mentre la Patri, al meu costat, també es pixava... de riure!

Espanyol oé, oé!

2007-04-26T23:51:00.000+02:00

Impressionant. Montjuïc s'ha convertit aquesta nit en Sarrià i el Werder Bremen s'ha fet caqueta... Glasgow ja és molt més a prop! Tres txitxarros i a dormir. Ha sigut estelar!!! Moisés, 'El Rifle' Pandiani i Coro (que sempre que hi ha una cita històrica mulla). I el que és millor: "Espanyol, oé, oé"... Un crit que fins i tot s'ha repetit per la Gran Via. Amb els cotxes parats i jo passejant en Kit, una hora després del partit, ha nascut aquest càntic espontàniament i tots els veïns han descobert qui és l'equip barceloní i català que ens representa a Europa!!!

Aigua? Gas!

2007-04-20T14:11:00.000+02:00

Diuen els experts que el cos de l'home està format, en un 70% d'aigua... i jo penso: mentida! Analitzeu-me a mi i us adonareu que, jo estic compost en un 70% de gas, i més concretament, de metà. Almenys, dia a dia així ho demostro als qui estan al meu entorn... que al veure l'exhibició dels meus poders, marxen. Per què?

Geografia futbolística...

2007-04-14T01:54:00.000+02:00

Això d'arribar tant lluny a la Uefa, mola molt!!! I no només perquè som l'únic equip català a Europa, sino també perquè d'aquesta manera aprenem geografia.
En aquesta edició, l'Espanyol ja ha visitat les boniques ciutats d'Ajax, Benfica i ara Werder, tres viles europees d'allò més xules, només comparables a les ciutats espanyoles de Celta i Betis!!!

El mateix horari

2007-04-13T19:15:00.000+02:00

Us reproduiré la conversa, hores abans del gloriós partit d'ahir de l'Espanyol, que vaig mantenir amb dos insensats al quiosc.
Els individus en qüestió es preguntaven si "aquesta nit guanyaríem" i jo no em vaig resistir:
-I tant si guanyarem!
-N'estàs molt convençut, no?
-És que segur que guanyem...

I quan la cordialitat presidia la conversa, va la dona i em diu que "la pista d'Unicaja és molt difícil". I aquí em va trencar... Em vaig posar vermell, i la individua en qüestió em va preguntar si jo estava a favor de l'entrenador. La meva resposta, que va presidir una fugida de valent va ser: "No, si jo de bàsquet no hi entenc". I vaig marxar ràpidament amb la cua entre les cames.

Excés de creativitat (XXXI)

2007-04-03T20:21:00.000+02:00

Es confirma que, a les presons, al costat de les dutxes hi ha l'oficina "d'ojetes perduts"?

Nova enquesta

2007-03-29T15:27:00.000+02:00

Després de l'èxit inqüestionable de la primera enquesta d'aquest el meu blog (151.456 participants segons l'organització, 21 segons un contador -que segur que està espatllat!- de la pàgina), m'he decidit a obrir-ne una altra, per tal d'aprofundir en l'estudi sociològic de la nostra comunitat. Es tracta d'esbrinar els hàbits a l'hora de dutxar-se (només per aquells que ho feu) dels meus bloggers. Una vegada sabut que pràcticament un 50% dels lectors, si tinguessiu una màquina del temps, us la vendríeu per comprar-vos un pis, enlloc d'aprofitar l'oportunitat per descobrir antics o nous períodes històrics, me n'he adonat que no val la pena complicar-se la vida!

Magma, magma... estic cansat

2007-03-19T19:24:00.000+01:00

Sí. El millor per combatre l'estress i el cansament és anar a un balneari. Va bé. De veritat. Només cal veure les nostres fotos, no?

Un troç de ferro...

2007-03-18T14:28:00.000+01:00

Ahir a Lloret ens vam trobar aquest troç de ferro que diuen que algú la va portar de Madrid el passat 12 d'abril... Ejem, ejem... Es veu que hi ha possibilitats que el Far$a guanyi aquest trastu aquest any. Això sí, sempre i quan ens paguin un quantiós rescat (parlem de 2 milions d'euros, que no obliguin a Saviola a anar a on els suïssos vulguin i que no ens escalfin el cap en un any)per ell, que si no no el deixem ni de conya. I menys a ells! Per cert, si finalment les forces de seguretat es fan amb la Copa, que ni tan sols l'arreglin, que la portin a la final tal i com està... i si pot ser amb les cintes blanc i blaves, millor!

29 trunyades després...

2007-03-17T18:50:00.000+01:00

Sí... el temps passa per tothom. Anys, mesos, dies, hores i trunyades són els diferents mètodes per mesurar el Déu Kronos. Jo, evidentment, em quedo amb la darrera mida, i avui en fa 29 que no escrivia. Uf, és molt temps, tant com des de l'última vegada! Em sap greu. Assemblar-me al Guadiana mai m'ha agradat. Apareixo i desapareixo al ritme que em marca aquesta societat capitalista que t'obliga a complir amb les obligacions, amb l'amenaça de, si no ho fas, haver de pagar un interés excessivament elevat pels números vermells als bancs.
Unes obligacions que, fins i tot, et prohibeixen desenvolupar activitats que haurien de ser sagrades: passar més temps amb els teus (Patri, família i amics) o poder anar a veure tranquil·lament l'Espanyol. A Montjuïc, a Lisboa, a Glasgow... Quin perico es perdria voluntàriament una nova final de la Copa de la Uefa? Jo no. Aquesta no me la perdo. Ser a Madrid des de Barcelona ja va ser massa dur, i Escòcia no està tant lluny!

He fet les cent!

2007-03-02T15:59:00.000+01:00

Sí. Ahir, 1 de març, va ser un dia històric; una data en què, en un futur, hauria de ser declarada, com a mínim, diada nacional. Perquè el passat dijous (1 de març, insisteixo), vaig arribar a les cent en el què portem d'any. No va ser d'una manera especial, ni gens glamourosa... al contrari, com manen el cànons fou senzilla, breu, matinal i inodora. Això sí, el seu regnat va durar tot un dia ja que fins al següent matí, no la van destronar. Sí... parlo de les cent vegades en què, des que va començar 2007, he hagut d'anar al lavabo a fer aigües majors.
Com veieu, 100 en 59 dies ofereixen un promig força elevat de trunyades diàries… en favor meu (i per no haver de pagar un extra de clavegueram, que tots coneixem l'ànim recaptatori de les institucions!) diré que el ritme ha anat decreixent en les darreres setmanes.
Amb aquesta dada, ben aviat penjaré una enquesta tractant sobre el tema! Perquè, amic, ahir vaig fer les cent! I ho hem de celebrar!

Indignat amb el flan dhul

2007-02-15T15:10:00.000+01:00

Escribia l'altre dia el Sergi Fidalgo al seu blog que el flam dhul ja no és el què era... i a mi se'm va fer un nus al cor. I és que un ha estat adicte a aquest producte rayoavellacanat des de ben petit, i després de molts anys de no provar-lo, que un entès com ell digui això, fa mal. Per sort, l'empresa li ha fet arribar un lot de productes dhul perquè recapaciti (quina sort tenen alguns, eh!!! A veure si us enrotlleu amb la resta de mortals!), i tot i que no ho ha fet del tot, sí que hi ha trobat alguna virtud a certs productes dhul... No sé vosaltres, però a mi fins que no em facin arribar a casa una caixa plena fins a dalt de flams dhul, continuaré confiant en els 'mercadona' que com tot l'hacendado està boníssim!

El misterios cas del carreto de compra

2007-02-14T16:00:00.000+01:00

El què llegireu a continuació és verídic, i no apte per aquells cors més sensibles. És una història que s'allunya dels tradicionals robatoris de carretons de compra als supermercats (tot i tenir-los lligats), però que també fa posar els pels de punta. Insiteixo... són fets reals.
Resulta, que a la cantonada del carrer Bartomeu Pi amb Viladecans, cada dia hi apareix, lligat en un arbre, un carretó de compra vermell. No és d'algú que entri a la farmàcia o al bar que hi ha al davant i per mandra l'aparqui allà fora. El cas és força més complex. El carretó apareix cada matí (a una hora indeterminada, perquè jo l'observador pacient i atent estic dormint) i desapareix cada nit (també a una hora indeterminada, pels mateixos motius). Les hipòtesis són múltiples, però la que defenso jo és que és un cas de màgia negre. No?

Enquesta

2007-02-08T12:15:00.000+01:00

A veure. Posem-nos seriosos. En quin mitjà heu vist una enquesta tan guapa com la que teniu aquí al costat. I doncs, per què no voteu??? Que no vulgueu deixar comentaris perquè us fa mandra escriure, ho entenc. Però que ni tan sols voteu a l'enquesta... sou uns vagos! Maleantes! Que només és un click!!! Es triste pedir, pero más triste es de robar. Així que, ja ho sabeu. A votar!

El sentit dels museus

2007-02-03T23:13:00.000+01:00

No sóc persona de visitar massa sovint els museus. De fet, i per ser sincer, només ho faig quan estic de vacances. Com ara (aquesta frase era per a fer-vos dentetes). I avui, visitant-ne un, he recordat per què no m'agrada... I és que mai encerto la direcció correcta. Sempre començo pel final, per acabar al principi i, el que és pitjor, veient les cares inquisidores de la gent amb qui ens creuem. Sort que avui em podia refugiar darrera la Patri, per evitar les mirades que maten!

Excés de creativitat (XXX)

2007-01-29T11:55:00.000+01:00

'Esparir' és el temps que passa un home pels passadissos de l'hospital, des que la seva dona entra a la sala de parts fins que li diuen que ja és pare?

Semblances raonables

2007-01-26T22:38:00.000+01:00

Ahir vaig anar a veure Apocalypto, i després de trallar després de la festa de sang i vísceres mostrada, em va venir el cap un pensament: en 'garra de jaguar' és clavat al Ronaldinho, però amb més guapo, veritat? No em digueu que no, perquè la Patri em va dir exactament el mateix!

Croniques d'un ciclista professional (II)

2007-01-25T13:15:00.000+01:00

El lladre de bicis

Aquest text està adreçat al fill de puta que ahir em va intentar robar la bici just al davant de la feina, en ple Passeig de Gràcia. Sí, tú, que m'has trencar el candau, que em vas començar a descollar la roda i les suspensions, que per culpa teva hauré de portar la bici al taller i, el què més em fot, que hauré de pujar-la tres pisos fins a la redacció cada vegada, ja que no hi cap a l'ascensor. De tot cor, moltes gràcies. Segurament, mai llegiràs aquestes línies, perquè no saps llegir. Ara bé, el principal culpable no ets tú, no pateixis. Si això passa és per culpa de les autoritats, que promouen una mobilitat sostenible i, a l'hora de la veritat, només es preocupen dels seus cotxassos i d'anar a la casa que tenen al Pirineu en helicòpter. Que algú intenta robar una bici? No passa res! Que pel carril bici hi circula tothom? Tranquil·litat i bons aliments! Que els cotxes i autobusos s'acosten perillosament al ciclista? Pitjor per ell!
D'altra banda, no m'agradaria acabar la reflexió sense enviar una salutació a aquells cabrons que, a quarts d'una de la matinada i, enmig de la Gran Via, es dedicaven a espantar els qui passàvem. Em va semblar molt divertit, però m'hagués agradat més veure la cara que feieu quan van arribar els mossos d'esquadra!

Dolce Vita, rècord d'audiència

2007-01-14T01:16:00.000+01:00

Sí, sí, sí... totes les enquestes ho han confirmat... en la nit de dissabte, Dolce Vita va ser el líder absolut d'audiència. I és que si preguntes a qualsevol català què va veure per televisió dissabte a la nit, tots diuen el mateix: cotilleo! I això que hi havia un partit 'amistós' de futbol. Es jugava el derbi de Barcelona. L'Espanyol va guanyar! Va ser insultantment superior! La Patri i jo vam sortir per la tele com hooligans! Però ningú ho va veure per la tele...
Visca Catalunya, sense culés!

Un altre experiment sociològic

2007-01-10T11:58:00.000+01:00

Després d'engegar l'experiment sociològic sobre les botigues de xinos, des de principis d'any n'he posat en funcionament un altre. Sabeu que el cap d'any és l'època de fer propòsits, i el meu és el següent: enguany contaré totes les vegades que vaig al lavabo a fer aigües majors. Avui, acabat d'inaugurar el dia 10 de gener, ja en porto 18 i supero de bastant els meus immediats perseguidors. Què vol dir això? Que si en un any continuo amb aquest promig (que he de reconèixer que ha anat a la baixa respecte els primers dies del 2007)arribaré al 31 de gener amb un mínim de 657 trunyades. Però no ho dic gaire alt perquè si no m'apujaran el servei de clavegueram i ja vaig prou just de pasta.
P/D: En realitat, aquest experiment va nèixer amb l'objectiu de fer una fotografia a cada una de les visites al w.c., però m'esperaré a dur-lo a la pràctica en un futur en el qual les targetes de memòria de les càmeres de fotos siguin més grans.

El millor xut

2007-01-07T00:16:00.000+01:00

Heu tingut mai la sensació de xutar una persona i que aquesta surti tres o quatre metres disparada? Jo sí! I ara que em teniu una enveja de la hòstia per aquest fet us en faré cinc cèntims.
Dimecres. Barcelona. Gran de Gràcia. 18:55h. Una cua inmensa de pares, mares, nens i nenes col·lapsa la vorera dreta del carrer, esperant un bus turístic de nadal. Mentres, jo baixava caminant ràpid perquè havia de tornar a la feina... De sobte, una nena surt de la fila i s'estavella contra la meva cama dreta, just quan jo faig el gest de tirar-la endavant. La nena surt volant i al aterrar de morros a terra, es gira i em mira espantada, a la vegada que la mare emet un alarmant xiscle. La cridòria emmudeix, el temps s'enlenteix. M'ajupo per recollir la improvisada víctima a la vegada que demano perdó a la mare (i per què no a la filla, que és la que ha rebut? No ho sé!). No ha passat res i la història quedarà com una anècdota nadalenca més. Però jo... ja he xutat una persona!

Carril bici

2007-01-04T14:13:00.000+01:00

Ahir vaig debutar com a ciclista professional. Bé, qui diu com a ciclista professional diu que vaig anar de casa a la feina amb una bicicleta que ens han portat els reis (bé, no han estat els reis, perquè encara no han passat, però sí uns cosins germans seus). Doncs bé, d'una banda em vaig sentir afortunat perquè pràcticament tot el camí el vaig poder fer per carril bici, però de l'altra una mica trist, perquè els peatons no respecten aquest carril bici. Cert és que, en moltes ocasions, hi ha ciclistes que no respecten les normes viàries, que van per la vorera massa ràpid... però també ho és que a ells (o a nosaltres, ara que sóc del gremi!), tampoc se'ls respecta. Ni tan sols la gent, quan camina pel carril bici per la diagonal, s'aparta al teu pas (i això que la resta de vorera està lliure!). Ens hem de posar tots al lloc de l'altre, per tal de ser una mica més respectuosos. Així entendrem les seves actituds.
Això no és un sermó, però ho podria ser.

Comentari

2007-01-04T14:10:00.000+01:00

Per aquells que no teniu costum de mirar els comentaris, us deixo aquí escrit el què va posar la Patri sobre mi! I que consti que ho va fer per iniciativa pròpia, eh! És que la meva xicoteta m'estima molt. Tant, com jo l'estimo a ella! Ahi va!

"A vegades els diners no tenen valor, la meva opinió és que els diners no et donen la felicitat pero si em posen un milió d'euros a les mans saltaré d'alegria... vull dir doncs que no sé si és un estat o un moment... però és cert que els missatges per mb costen més diners que els missatges per internet, sort que aquests diners són per tal de comunicar-se (o comprar la comunicació) perquè si fossin per comprar-te ningú en aquest món tindria tants diners per igualar el què vals. Vals massa, crec que ni reunin tots els diners del món que hi ha en aquests moments arribarien al mínim de suficiència. Res arribaria al mínim ni s'acostaria.
RES!
T'estimo pekeño, ninete, moxilito, gordito, ovaladito, montañero, poxito.
jeje... T'AILOVIU!!
-Patri"

Mola, eh! Sóc molt afortunat, veritat???

Feliç 2007

2007-01-03T00:04:00.000+01:00

Posats a ser originals, i ja que som a dia 3... feliç any nou!!! Sempre és més barat fer-ho d'aquesta manera que via sms... és que a l'hora que us vaig escriure el missatge la línea estava col·lapsada, i fins avui res de res. Ejem, ejem!

Excés de creativitat (XXIX)

2006-12-28T01:19:00.000+01:00

La missa de la nit de nadal oficiada per un sacerdot homosexual és la missa del gai?

És una experiència religiosa

2006-12-19T22:46:00.000+01:00

El dia d'avui ha estat inoblidable... les emocions viscudes, insuperables. Ens queda, més o menys, un metre quadrat d'habitació per a tenir tot el pis amb parquet i, per un dia que em llevo d'hora (sobre les 11 de la matinada!) i m'hi poso: xasco!!!
Resulta que no hi ha manera que encaixi, així que el pis continuarà en obres molts dies. Però això no ha estat el millor, que arribaria hores més tard, quan he anat a buscar a la Patri a la UB. Allà, quan ja tornàvem cap a casa, i en un carreró al mig de Pedralbes, el cotxe ha dit prou! M'ha deixat tirat amb tanta bona fortuna que ho ha fet just al costat de l'única plaça d'aparcament del carrer. Després d'aconseguir apartar i aparcar el cotxe m'he cagat en tot, perquè ja l'havia portat tres vegades al mecànic pel mateix, m'havia canviat les teòriques peces fotudes (és a dir, mig motor)... i el cotxe no xuta.
Ara què faig? Algú me'n vol regalar un? I si us toca la loteria, penseu en mi, please!

La millor campanya

2006-12-18T16:53:00.000+01:00

Els experts estimen que les vendes de cotxes Toyota augmentaran considerablement aquest nadal. La raó és clara: la campanya publicitaria que ha engegat la marca japonesa dóna els seus fruits. Anem a pams.
Resulta que van organitzar un torneig patxanga per terres orientals, en el qual participaven equips brasilenys, egipcis, neozelandesos, mexicans... i un hispano-suís, el FC Barcelona. Abans d'anar cap al país del Sol Naixent, des del Barça s'assegurava que s'anava a jugar el Mundialet de Clubs, per a proclamar-se campió del món. Però resulta, que un equipet humil va alçar el títol... això sí, no el del mundialet, sinó el de la Copa Toyota, que és realment, segons les darreres informacions, el que s'ha jugat a Japó. Sigui el que sigui, jo em vaig posar molt alegre, vaig xiular la internacional i plantejo un viatget a Oporto... Només per celebrar-ho!

Excés de creativitat (XXVIII)

2006-12-15T16:00:00.000+01:00

Telepicha és un servei de gigolós a domicili?

Les matemàtiques

2006-12-11T20:35:00.000+01:00

Sóc un ignorant en matemàtiques, ho reconec, a la vegada que accepto que, després d'haver entrevistat al Premi Nacional al Millor Expedient en Matemàtiques, en Joan Nualart (un veí meu, curiosament), me les miro d'una manera diferent.
En Joan assegura que "són un joc", vaja, com un sudoku, a la vegada que pensa que són "un art". Diu que, a l'institut, no t'ensenyen matemàtiques, sinó "a ser una mica més que una calculadora".
Unes frases que m'han entendrit i han fet variar la meva opinió (digueu-me influenciable), sobre aquestes ciències exactes, on 1+1 no són 2.

Questio de primes... i gordes

2006-12-09T00:25:00.000+01:00

Hi havia una vegada un periodista que es va posar a fer d'entrenador (dues tasques que avui compagina però que, aleshores, creia incompatibles). Ell, posem-li J, va agafar un equip de noies, i sempre havia de jugar amb les jugadores justes (i fins i tot a vegades amb menys d'onze) perquè la persona que hi havia en l'equip superior, posem-hi F, no li deixava futbolistes. Un dia, però, tot va canviar. La persona F, moguda per un atac d'altruisme, va deixar tantes jugadores com va voler a J, i J, en un atac d'ètica, en va deixar a algunes fora de la convocatòria per a jugar amb les mateixes de sempre el que era l'últim partit de la temporada. Aleshores, F (que ja havia cridat en una ocasió a J... i ho tornaria a fer més endavant, en un partit on J estava treballant -però això ja són figues d'un altre paner-) es va enfadar molt amb J, i J, molt trist, no ho entenia.
Fins un dia que J es va reunir amb un directiu, posem-hi A. A li va confirmar la sospita que J tenia, i és que en el partit en qüestió, posem que el rival era el Racing Quatribarrat, hi va haver primes entre mig... uns primes que van acabar essent molt gordes i que, com que l'equip de J no va guanyar, quatre lletres més enrere de l'abecedari no va cobrar.
P/D: Sé que és molt complicat, però també ho són les matemàtiques i avui en dia són indispensables. La informació també és indispensable... i J la té!

El millor rival

2006-12-06T23:52:00.000+01:00

M'ho ha fet veure el Carlos E. Fanlo, i té tota la raó del món.
El millor rival que li pot tocar al Bar$a per la propera ronda de la Lliga de Campions és l'Arsenal. D'aquesta manera, els babaugrana hauran d'anar a jugar a l'Emirates Stadium i, amb una mica de sort, s'encomanaran del mateix Poloni 210 que va matar aquell espia rus.
Em sembla que començaré a fer una col·lecta per pagar el viatge a determinats individus (curiosament la majoria treballen en mitjans de comunicació)... s'accepten donacions!

Quins pebrots!

2006-12-05T12:14:00.000+01:00

Sí, 'quins pebrots!', i no em refereixo a l'eslogan del mercat de Breda... que també, sinó a l'actitud de certs individus al metro. Avui al matí, mentre amb la Patri anàvem de Plaça de Sants a Diagonal (ja sé que no són gaire parades, però un està cansat de dormir tota la nit i necessita seure!), han quedat dos seients lliures al nostre costat i hem anat per seure. Però aleshores, un energúmen, amb un regat que el firmaria el mateix O'Rei Tamudo, m'ha deixat enrere, se n'ha anat per velocitat, ha marxat de la Patri per la seva dreta i s'ha assegut. I això que hi havia altres seients (individuals) lliures, però el company, no sé si per entrenar-se per un conflicte bèl·lic mundial o per les excursions de la imserso (o del Club Senior, com en volen dir ara), ha volgut asseure's allà. Per sort, ha baixat a la següent parada. Ell també necessitava seure 20 segons, i més després del desgast físic que li ha suposat birlar-nos la butaca.

Experiment sociologic

2006-12-01T16:15:00.000+01:00

Juntament amb la Patri, la meva xicota, i a iniciativa seva, hem començat un experiment sociològic que pot remoure els fonaments de la societat, i del qual aviat us presentarem els resultats. Avui, que la superfície de les típicament conegudes com 'botigues de xinos' ja superen en metres quadrats a la dels grans magatzems, volem corroborar que pràcticament totes es diuen igual. Així, iniciem un reportatge d'investigació per comprovar que totes es diuen:

a) Bazar oriental (s'accepta la versió de 'basar' amb 's', però mai la d'oriental amb 'h', que quedi clar).
b) Gran Bazar
c) Super Bazar

Quina predominarà?

P/D: Primícia informativa: està guanyant, i de forma força destacada, la resposta "a" (no recordes quina és? Doncs torna-la a llegir)

Excés de creativitat (XXVII)

2006-11-25T18:04:00.000+01:00

Una boda molt i molt llarga, és un cansament?

Totalment pirats

2006-11-23T17:36:00.000+01:00

Hi ha gent que té poca feina… i és d'agrair. Gràcies a aquest fet, es pareixen (en tots els sentits de la paraula) parides com www.piradosalpoder.com, una web gestionada per 'Cutreman' i els seus col·legues, en la qual fan una interpretació més o menys lliure del món. Per a posar només alguns exemples (els altres els haureu d'anar a buscar vosaltres al mateix espai web), el seu editorial es pregunta: "¿Inventó Segolene el Flan Royal?". Magistral, com totes les notícies: "El Barça se jugará el pase a octavos de final a los chinos", "Despedido del trabajo por no comprar lotería", "Mourinho hará un programa de TV con los Matamoros", i un llarg etcètera.
Molt recomanable, de veritat!
Per cert, si us torneu uns adictes als 'pirados', no deixeu d'entrar a aquest el meu blog, eh! Que la solitud em fa por!

Mes enlla del 2000…

2006-11-21T13:58:00.000+01:00

Por a l'efecte 2000? Ni de conya! Havien de petar els ordinadors i, al final, res de res. I per culpa de l'encara funcionament de pc's, macs i eines informàtiques vàries, més de 2000 persones (bé, més de 2000 gent, per ser semànticament exactes però gramaticalment incorrectes) han patit aquest el meu blog. Merci!

(Insisteixo, que per celebrar-ho em podeu enviar pernils i/o ampolles de cava a casa).

Doncs funciona!

2006-11-21T13:51:00.000+01:00

Sí. Definitivament és més útil que el Bio o l'Activia ("que va bé per això que tu i jo sabem", segons diu el cutre anunci), el Cylit Bang (o com collons s'escrigui) i les piles Duracell... Us estic parlant d'una màquina virtual que em van enviar fa molt temps per correu electrònic i que serveix per incrementar l'autoestima (que no és l'amor que tens tú pel teu cotxe...).
Es tracta de posar el teu nom al programet i anar apretant enter... llavors, a la pantalla apareixen missatges amb el teu nom dient-te: "Jordi, ets el millor!"; "Jordi, ets un crack!", "Jordi..."
Podeu pensar que és una xorrada, però en dies com avui en els quals no t'has menjat un donuts (encara que acabi en 's', és singular, eh!) va perfecte!

Excés de creativitat (XXVI)

2006-11-17T23:52:00.000+01:00

Sé que trobàveu a faltar aquesta secció! Va por uztedes!

"Algú que es rumoritza, s'avergonyeix de les hipòtesis que es fan sobre ell?"

Al mal temps…

2006-11-03T23:44:00.000+01:00

Aquest no és un blog d'imatges, però necessitava posar-la per recordar quina fila fèiem la Patri i jo quan ens abrigàvem… A més, seria una bona foto per presidir l'entradeta del petit pis que compartim a Sants. Que no l'heu vist? Mal fet. Autoconvideu-vos un dia i ja està! Així coneixereu el nostre niu d'amor...